El 15-M

Dissabte farà deu anys que va sorgir el moviment del 15-M, també anomenat moviment dels indignats. Tot va començar després que una quarantena de persones decidissin acampar a la Puerta del Sol de Madrid i a la plaça de Catalunya de Barcelona. Llavors van tenir lloc una sèrie de protestes pacífiques a tot l’Estat amb la intenció de promoure una democràcia més participativa allunyada del bipartidisme PSOE-PP i del domini dels bancs. El moviment era carregat de bones intencions. A molts els despertava il·lusions comparables a les que s’havien aixecat en el Maig francès. Pels carrers se sentien crits de “Democràcia real, ara!”, “No som mercaderia ni titelles en mans de polítics i banquers”. Eren joves indignats que volien una “democràcia real”. Majoritàriament protestaven ciutadans que no tenien ni casa, ni feina, ni por i s’hi afegien d’altres que ho tenien tot. Es redescobria Miquel Martí i Pol amb el seu “Tot està per fer i tot és possible”... Del moviment van aparèixer personatges com ara Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, entre altres figures que en diferents nivells s’han integrat mitjançant Podem al sistema polític vigent. De moment, Iglesias, n’ha sortit, cansat de l’estratègia política. “Sí que es pot” era el crit d’una mobilització que no ha arribat a ser la revolució que moltes persones esperaven.

En deu anys han passat moltes coses i seria injust afirmar que no ha canviat res. En aquests deu anys va ser sonada la proclamació de la no independència de Catalunya i d’altres que han afectat de ple figures històriques catalanes com ara Jordi Pujol i el seu entorn. Deu anys donen per a molt, malgrat que alguns vicis polítics del passat continuen vigents, com ara les ingerències de la justícia i la falta de democràcia interna dins de la majoria dels partits. Dues qüestions que el moviment dels indignats del 15-M no ha resolt.