Els dos conills

No tinc gaire clar que aquesta generació hiperconnectada i anomenada millennials hagi dedicat gaire temps a llegir faules. En tot cas cal recordar que normalment són relats curts, que ja els grec i els romans utilitzaven, protagonitzats per animals i que tenen una conclusió moral. El títol d’aquest article és tret d’una faula de Tomás de Iriarte, nascut el 1750 a Tenerife, que, entre altres faules, va escriure la coneguda Los dos conejos, que, com vostès saben, es tracta de dos conills que sortien del cau i van veure uns gossos que corrien cap a ells; i un conill pregunta a l’altre, què són? I l’altre li respon: “són llebrers”; i l’altre li diu, no, són “conillers”. I així van estar discutint fins que ja tenien els llebrers a sobre i va deixar d’importar-los si eren “llebrers o conillers”.

Edgar Degàs, tot mirant un meravellós retrat de Rafael, va exclamar: “Divina simplicitat.” I és que molt sovint la senzillesa és la manera més fàcil per explicar situacions que semblen complicades.

El cap de setmana ERC va fer públic que trencava les reunions per fer govern amb JxCat i que cercaria complicitats i enteses amb els Comuns, però demanava els 32 vots de Junts per a la investidura, sense assumir cap compromís ni negociació. A partir d’aquí s’han desfermat unes discussions que fa tota la impressió que és per guanyar el relat públic i culpabilitzar el contrari. Jo vaig viure de prop el govern del tripartit, aquell que l’Ernest Maragall va batejar de Dragon Khan per les constant batzegades d’aquell govern que havia de ser un oasi. També he llegit els dos llibres del president Carles Puigdemont i el que ha fet el president Quim Torra, en els quals ens han ensenyat el efectes de la manca de cohesió i el permanent desig de sortir del grup per desmarcar-se.

Deixo per entès que sí que comparteixen una visió de la realitat, perquè si no fos així seria molt greu. És la valoració de quines són les nostres fortaleses i les nostres febleses, especialment en un entorn pandèmic molt greu i amb un estat que té tots els seus poders dedicats a destruir tot el que pugui per arrasar l’independentisme català. No hi ha treva. Cada dia veiem noves envestides que eixamplen la repressió i intenten despullar-nos econòmicament. I si tot això ho tenen clar, que ho tenen perquè algun en són perjudicats, s’estan discutint per no sabem gaire bé què i és trenquen unilateralment unes negociacions. Com a mínim diria que és d’una gran imprudència i un malbaratament del 52%, i no s’entén. El moment actual i un govern nou no pot ser un joc tan simplista de discutir-nos per si són llebres o conillers. No podem oblidar-nos que la faula s’acaba perquè els gossos venen corrent i arrasen els conills.

Fins fa pocs anys, a Catalunya teníem un actiu fabulós que ens obria les portes del món; era la marca Barcelona. Una marca infinitament molt més potent que la marca Espanya, treballada durant dècades i amb molt d’èxit per tots els alcaldes des de Pasqual Maragall fins a Xavier Trias. Quan en parlàvem sempre deixàvem clar que era un intangible molt valuós però feble, perquè el prestigi s’ha de guanyar dia a dia i és molt fàcil perdre’l. Avui la marca Barcelona ja no és la mateixa i malgrat això sembla que un dels somnis obertament pregonats per Gabriel Rufián i Joan Tardà ha estat sempre un govern per a Catalunya amb els Comuns perquè els pesa molt més la seva militància d’esquerres que el compromís nacionalista, i aquest cop de volant brusc del cap de setmana ho justificaria.

El problema que tindrà un govern en minoria com pretén fer ERC, si és que el fa, és que ho haurà de negociar tot i la primera negociació serà la investidura, però també els pressupostos, i durant quatre anys serà una permanent negociació i desgast. De fet, després de les invectives d’aquest cap de setmana, demanar els vots sense condicions dels 32 diputats de Junts és viure en un món fora de la política. Sincerament, avui veig més a prop unes noves eleccions. El llebrers ens han atrapat i ja no ens importa què són.