La crisi eterna

Resulta una evidència que l’actual crisi sanitària –vivim en una crisi permanent des de fa vint anys o més, però aquest és un altre tema– ha deixat al descobert –encara més si cal– les nostres debilitats sociopolítiques, és a dir, sistèmiques. En línies generals, les classes desafavorides encara ho són més en el marc d’una realitat que s’ha abandonat –sense pla efectiu per pal·liar les diferències– a la brutal deriva del determinisme social. I si bé una crisi representa una oportunitat per revoltar-se i canviar les coses per anar millor, sembla que, com ja va passar en la crisi del 2008, res no ha de canviar.

Ras i curt: ens volen fer combregar amb rodes de molí mentre les llibertats fonamentals han estat esborrades sense cap sort de resistència ni debat ideològic. No cal pas dir que nosaltres també som col·laboradors necessaris d’aquest estat de coses i que a la llarga en sortirem perdent com a subjectes polítics. Car ara mateix el poder –econòmic i polític– ha vist que un règim de drets i garanties –ja abans en un clar procés de recessió en totes latituds– es pot suspendre sense trobar gairebé cap oposició. En època del capitalisme tecnocràtic, les lleis –i sobretot el dret– han de ser l’últim baluard contra l’adveniment de les noves formes emergents d’autoritarisme.

Què he de fer?, preguntaria Kant en l’ordre moral. Denunciar-ho i esdevenir un ciutadà crític. I, així mateix, repensar el nostre temps, que és tant com copsar una veritat difícil d’acceptar. Pensar, al capdavall, és l’estadi anterior a l’acció política. En qualsevol cas, la vacuna –sens dubte necessària– és tan sols un pas més cap a una idea de normalització difusa conceptualment. Però, i d’altra banda, caldrà entendre que –com qualsevol altre virus– el SARS-CoV-2 tindrà entre nosaltres un llarg recorregut. I que l’única manera efectiva de controlar els brots en l’avenir és fer una inversió extraordinària de diners en la sanitat pública. No tan sols fan falta més llits i material. Cal també més personal i una planificació a llarg termini. Tot a una escala global, perquè si el món s’ha globalitzat, les solucions són per força interdependents.

La meva hipòtesi es basa en el fet que per contenir la malaltia –i preservar les llibertats– cal poder emmalaltir sense posar en risc el sistema de salut. El dret de manifestació o el dret de reunió –entre altres drets–, en definitiva, les llibertats fonamentals, no es poden conculcar d’una manera indefinida. Cal donar carta de naturalesa a la cronificació de la Covid-19. De manera progressiva, i tenint tota la cura en el procés. Un procés possible si es recupera el model de la sanitat pública en retrocés en les darreres dècades. Enfortir aquesta baula és cabdal a fi de protegir no tan sols la nostra salut de futures epidèmies –en un món globalitzat, la utopia és distopia– sinó –i encara més important– per tal de preservar el marc legal que garanteix la nostra llibertat –espiritual i material.

“Restringir les llibertats per salvar vides” és un dels axiomes més nefastos i cruels. Cal fer memòria dels que hi han deixat la pell per malalties no tractades? L’atur mata –així com l’absència d’un mínim equilibri interior–. Calen més recursos. I cal més humanitat. Canviar de paradigma i retornar a la cosa pública el seu paper. Aquesta és la veritat que el poder omet amb l’esperança que ens resignem a la dissort. Un poder polític que entén que canviar les regles per reforçar la sanitat en l’àmbit públic significa canviar les regles de l’actual sistema global d’economia: tornar a l’oîkos el seu sentit original –i etimològic– de llar comuna, vet aquí el repte que l’actual crisi ens planteja.

Una oportunitat que no podem deixar passar debades. Per tant, ens trobem en un punt decisiu d’inflexió –o no– de les estructures que ens dominen. Al capdavall, en l’època de la medicina hipocràtica, la paraula crisi tenia el seu dies decretorius: diagnosticar a partir dels símptomes i decidir en un moment determinat la praxi que marcarà l’existència del malalt. Què he de fer?, torno a preguntar-me. Ser un dels actors que la història exigeix. Perquè enlloc està escrit el nostre fat. I perquè tenim la capacitat –i el poder– de decidir. Entre la voluntat i el coratge hi ha la intel·ligència. Viure amb dignitat la vida equival a derrotar la por que volen imposar-nos.