Josep Tarrés, el mite i la rosa

Ni les restriccions sanitàries imposades per controlar la pandèmia van impedir que l’església de Sant Feliu s’omplís d’amics que volíem acomiadar el poeta de la petita Girona popular. Va entrar al temple a espatlles de sis incondicionals i, en sortir, ens va convidar a una copa de xampany i una queixalada. Un moment per recordar sempre, Pia.

Tinc escrites unes quantes pàgines sobre en Tarrés per a un llibre que potser algun dia editaré. I en Guillem Terribas, davant la porta de Sant Feliu, amb la copa a la mà, em demanava amb insistència fer un llibre sobre l’amic traspassat. No li vaig pas dir que sí, però ell digué que insistiria. De manera que aviat repassava els meus papers per saber on era, si arribava el cas. I sí. Parlo del Tarrés de la Residència Internacional, del Tarrés de Casa Vella, del Tarrés director de cinema, del Tarrés perdut a París, del Tarrés organitzador de premis literaris, del Tarrés inspirador de la Patricia Chaplin, del Tarrés dels roman-photo francesos... Però els meus apunts s’acaben aviat. No en dic res d’una passió que s’havia de fer al Calvari, ni parlo de la gran etapa de la recuperació del call jueu a partir d’Isaac el Cec, callo per ignorància sobre el pessebre gòtic, no tinc res a dir sobre Girona Temps de Flors... Vista la meva misèria, veig que no soc pas l’indicat per escriure el llibre sobre en Tarrés. De fet, com que la poesia se’m fa sempre difícil, ni tan sols puc parlar del poeta.

Provant d’establir més bé els meus límits, se’m va acudir buscar a la xarxa informació sobre el Pessebre Gòtic. Lloat sigui el Facebook i tota la resta! Trobo i puc reviure un lectura homenatge que es va fer a La Planeta. Cert que hauria preferit veure la creativitat tarresiana al passeig Arqueològic, amb els textos primigenis, els decorats imaginats amb en Vivó i la mà organitzativa d’en Pere Codina. Però la lectura em va permetre imaginar què havia pensat en Tarrés sobre el pessebre gòtic, amb les seves balades sentides sobre una Girona d’emperadors i apagaespelmes, de reines i de campaners, de bisbes i porrers. No parlaré de tot això ara. Al final de l’acte, amb els homenatges i els rams de flors, els agraïments i les felicitacions, va aparèixer el Tarrés de sempre, el creador, el contacontes, el fabricant de mites, el descobridor de veritats amagades, l’il·luminat, el gironí amb arrels més encastades entre les pedres de la ciutat.

Li oferiren una rosa. Vermella. I ho va dir. Recordà que un dia, fa molts anys, quan ell encara regentava la Residència del carrer dels Ciutadans, va hostatjar un escriptor encara poc conegut. Venia d’Itàlia i es va enamorar de la Girona antiga que li va mostrar en Josep. I va conèixer de la seva mà el monestir, llavors abandonat i en ruïnes, de Sant Pere de Rodes. D’aquell viatge, va dir en Tarrés, en va néixer la gran novel·la –i la gran pel·lícula– El nom de la rosa. Ho enteneu? Tarrés en estat pur. Preguntareu potser: va venir realment Umberto Eco a Girona? Va hostatjar-se a la Residència? Va anar a Sant Pere de Rodes? Va conèixer Josep Tarrés? Si feu aquestes preguntes no heu entès res. Cal que torneu a Sant Pere, amb El nom de la rosa sota el braç. I us deixeu portar. Tot és veritat.