El testimoniatge silent

Una bona amiga em regala un exem­plar de l’última obra de l’Isa­bel Banal Xifré. És El lli­bre dels pas­sos per­duts, una delícia abso­luta, en la línia a què ens té acos­tu­mats l’artista d’Olot. De Banal, em que­da­ria amb mol­tes coses: la seva obsessió pel detall; la gran­desa del con­cepte; la pul­cri­tud en la con­creció de les for­mes; la fixació per una quo­ti­di­a­ni­tat que esdevé estra­nya després que hi hagi abo­cat la mirada. Però em quedo amb una ins­tal·lació de fa uns anys (Tutta Roma. Con­tem­plant ins­tantànies) en la qual introduïa en pots de plàstic les res­tes de la goma amb què havia esbor­rat els dibui­xos que ella mateixa havia fet davant de monu­ments romans: “Vaig visi­tar els llocs res­se­nyats”, deia, “i vaig fer dibui­xos i ano­ta­ci­ons; després, una vegada a l’estudi, vaig esbor­rar les pàgines del bloc i vaig arxi­var les res­tes de goma”.

Al llarg dels cent dies més estric­tes de la pandèmia, va fer un frot­tage de les soles “de totes les meves saba­tes, que durant el con­fi­na­ment han estat a les seves capses”. El resul­tat no són pet­ja­des a terra, senyals d’un ras­tre, tra­ces en el camí, sinó jus­ta­ment el con­trari. Els indi­cis de tot allò que van viure les saba­tes, les pis­tes de tot allò que van tre­pit­jar, encas­ta­des a les soles, com un tes­ti­mo­ni­atge silent. Hi ha, en aquests pas­sos que no es van fer, en els pas­sos que s’evo­quen, soles d’espart i de goma, calçats espor­tius i xan­cle­tes, espar­de­nyes i saba­ti­lles d’estar per casa, botes d’aigua que un dia van ser llu­ents sota la pluja, calçats que llis­quen o que s’adhe­rei­xen, robus­tes soles o superfícies tan fines que també ense­nyen la mani­fes­tació de l’esque­let dels dits. Hi ha mar­ques de les mar­ques i del número del peu, dibui­xos geomètrics. I les res­tes acu­mu­la­des de la pols dels camins, allò que no veiem mai i que és el pòsit del que hem tre­pit­jat, del que hem vis­cut. Com escri­via Mat­suo Bash?, “la crida dels déus que guar­den els cami­nants era massa pode­rosa i m’impe­dia pen­sar en cap altra cosa”. Ho deia, just abans d’ini­ciar “l’estret camí de l’inte­rior”, de tor­nar a fer ser­vir les saba­tes desa­des en una capsa.