Opinió

Tribuna

Resiliència emocional

“La resiliència és ordinària, no prové de capacitats extraordinàries; ens va bé a tots: més autocontrol, més resistència al fracàs i assimilació dels límits, que no són res més que pistes per poder millorar

Adverteixen els gurus de les emocions que en moments de crisi, les persones tenen la necessitat de tenir habilitats d’intel·ligència emocional i sobretot de ser resilients. En parlàvem amb els meus alumnes, nascuts el 2001, tenint en compte que la resiliència comença amb la capacitat de recuperar-se ràpidament després de situacions d’estrès. Ells tenen clar que s’han d’adaptar, ser flexibles, i que s’han de conèixer i tenir una acurada imatge de si mateixos i superar les dificultats. També són conscients que han de mantenir el timó de la seva vida i decidir, ser persones d’acció. No és gens fàcil, quan només tens vint anys. No fa tant que has deixat l’adolescència, aquella minoria d’edat en què els altres eren els monitors de la teva existència, procuraven per tu i et protegien.

Ser adult és anar sense proteccions externes. La resiliència, però, no és un patrimoni de la gent gran. M’expliquen els pares i mares amb fills escolaritzats que aquestes habilitats ja s’ensenyen a l’escola: consciència d’un mateix, acceptació del fracàs, coneixement dels propis límits, empatia, automotivació. És un bon bagatge per aplicar-lo a les relacions humanes, per tal que siguin més fluïdes. La gent resilient sol ajudar els altres i acostuma a sortir del seu ego sense gaires dificultats, vivint generosament.

Quan jo era petita no en dèiem així. Ens ensenyaven a ser forts, bones persones, competents. I l’automotivació no existia, es pressuposava que t’havies d’esforçar perquè t’agradés allò que feies, i sobretot, ens ensenyaven a ser agraïts i a ser conscients dels nostres privilegis. Avui el concepte resiliència encapsula moltes d’aquelles idees. Els resilients són optimistes, que no vol dir que vagin amb un lliri a la mà. Són els qui, com Murakami, accepten que el dolor és inevitable, però que el sofriment pot ser prescindible. La vida és un contenidor de crisis i imprevistos, i no tothom té les eines per recompondre’s sense perdre-hi bous i esquelles.

La gent amb èxit no sempre és resilient. De fet, els fracassats, els loosers, sí que ho són més. Tots tenim a prop gent amb una posició social influent, una vida personal ajustada però raonablement feliç, però amb una capacitat nul·la de compassió o de ser generosos. Treballen només per a ells i no són capaços de donar res. Els resilients saben que han de ser independents, però que les persones no som illes, sinó penínsules: estem inexorablement lligats als altres, especialment en allò que ens fa més feliços i més vius.

La resiliència està entrant també en el vocabulari religiós. És habitual que la gent agnòstica o no creient vegi en les persones amb fe un avantatge per encarar els problemes: “Tu rai, que tens fe, que penses que la vida no acaba aquí, que veus sentit al patiment.” Tenir fe no t’eximeix de res. El patiment hi és igual, i la vida aquí s’acaba, també. La fe no és només una extensió d’un bonus existencial, sinó que parteix d’una esperança i d’una promesa. Els creients són resilients, tot i que no fan servir gaire aquesta paraula. En el vocabulari de les persones creients la casualitat no existeix, se’n diu providència. La resiliència hi és, però se’n diu resistència espiritual o força interior.

La vida no arriba amb un mapa, i la incertesa s’ha instal·lat al nostre voltant. La resiliència és ordinària, no prové de capacitats extraordinàries; ens va bé a tots: més autocontrol, més resistència al fracàs i assimilació dels límits, que no són res més que pistes per poder millorar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.