De guanyar ni en parlen!

Les regles de joc que imposa l’Estat espanyol fan impossible la independència de Catalunya. Els catalans som tractats com una minoria nacional sense sobirania ni capacitat d’aconseguir-la, perquè l’alt funcionariat estatal pertany i milita en la majoria hegemònica i perquè és impossible que un 16% del cens tingui representació suficient per canviar res essencial. Per això cap govern espanyol permetrà mai que la qüestió de l’autodeterminació dels catalans es posi a referèndum dels ciutadans europeus; només són un 10% de la població, catalans inclosos.

Així les coses, els partits independentistes només poden plantejar als seus electors una estratègia rupturista. Naturalment, aquesta acció política es pot modular, modificar o calendaritzar de la manera que es cregui més convenient, però de cap manera es pot plantejar renunciar-hi perquè, en la pràctica, això equivaldria a abandonar un objectiu que és assequible per altres vies. De fet, aquesta possibilitat ja s’ha assajat amb èxit amb la xarxa d’urnes clandestines de l’octubre del 2017 o, per exemple, amb el bloqueig i l’ocupació massiva de l’aeroport del Prat, dos anys més tard.

La independència només serà possible a partir d’una desobediència generalitzada i una direcció política clandestina i/o a l’exterior. Però és que fins i tot una negociació efectiva amb Madrid només es pot plantejar si l’Estat considera plausible un escenari d’aquest tipus, situant la desobediència fora de l’abast d’unes forces repressives que han estat superades en diverses ocasions i que poden tornar a ser-ho.

Aquest debat és molt important. Molt més que el repartiment de conselleries i té poc a veure amb l’estratègia parlamentària de l’independentisme al Congrés dels Diputats. Però res de tot això no s’està discutint en aquestes negociacions ferotges amb què s’entretenen ERC i JxCat. No han entès que ningú, quan els vota, no està buscant una gestoria per als seus diners públics.