La metamorfosi

Des que neix una criatura, mares i pares senten l’amenaça: “Ja veureu quan sigui adolescent!” I claven els ulls en el nadó que els mira amb devoció i pensen que ja els va bé que creixi, almenys que es faci una mica més gran i els deixi dormir, però que no tingui pressa a començar la temible metamorfosi. Alguns ho pinten gairebé com una maledicció, una etapa en què aquells fills estimats es converteixen en persones desconegudes –desconegudes fins i tot per a si mateixes– i els apareix una insòlita necessitat de torturar els pobres pares.

És evident que l’adolescència són llamps i trons, però també hi ha calma, ventets suaus i primaveres florides, i tot el catàleg de metàfores meteorològiques que vulgueu (i ja ho deixo aquí, que la cosa embafa). No sempre és fàcil entomar els canvis d’humor, posar al seu lloc els estirabots o acollir les llàgrimes inesperades; entre altres raons perquè es poden succeir amb una rapidesa difícil de seguir per un adult. Però a vegades dels silencis i els monosíl·labs en sorgeix alguna cosa: quatre paraules lligades que potser, que qui sap, que tant de bo, poden ser una invitació, encara que tèbia i desganada, a la comunicació. Si estem atents i detectem aquell subtilíssim senyal, és moment d’estirar el fil amb cura i sense semblar massa assedegats. Dissimulem el desig de preguntar, opinar, aconsellar. Un simple “ah”, amb una entonació d’interès relatiu, a vegades és l’estratègia més intel·ligent. Així intentem que no se sentin aclaparats per l’insuportable pes de l’autoritat materna/paterna. Un “ah” gairebé no és res, o és el que ells desitgin. Que siguin ells qui portin el fil fins on vulguin, i ens fem presents fins on els calgui. Si tenim sort, podrem arribar a tenir una conversa quasi adulta, una satisfacció que quan dormien al bressol no podíem ni sospitar.

És clar que els adolescents no són tots, ni sempre, esquerps o hermètics. N’hi ha que bullen, que no els atrapes, que no tenen prou hores per conèixer gent, per expressar les seves idees, per anar a tot arreu i lluitar per totes les causes, per fer els divuit i treure’s el carnet de conduir i no perdre’s cap concert i viure en un pis d’estudiants i viatjar pel món (o fer-se streamer o acumular bitcoins i ser el més ric de la comarca). Il·lusions o fantasies, com ho podem saber? “Mare, no em diguis que és impossible, que això no se sap mai… n’hi ha un que als setze el van contractar a Google.” Encara que no sigueu expertes en estadística, és fàcil veure que si només li ha passat a un noi de setze anys entre ves a saber quants milions de joves de setze anys que hi ha al món, és una probabilitat tirant a baixa. Davant d’això és difícil decidir si fer-los un bany de realitat, a risc que et diguin que només vols tallar-los les ales (ai) o deixar que somniïn com només se somnia a aquestes edats, amb la il·lusió desbordant d’estar a les portes de la vida adulta, que per a molts és una llibertat sense limits (ai, ai).

“No n’esperis gaire cosa, d’ells”, m’adverteix el tutor, “pot ser que no participin”. Estic a punt de començar una xerrada sobre un llibre, i “ells” són adolescents que estudien en un institut del Vallès i que ara omplen les cadires de la sala d’actes. Xerren entre ells, riuen fluixet i esperen que comenci aquesta activitat que els ha estalviat un parell de classes. L’argument del llibre és una història de superació d’una noia jove en circumstàncies molt extremes. Acabo i es fa el silenci. El tutor em mira amb les celles aixecades com volent dir “ja t’ho deia”. Però és un silenci especial, no sembla que ningú s’hagi endormiscat. Tímidament s’aixeca una mà, dues, tres. Volen parlar de la valentia d’aquella noia, volen saber com s’ho va fer per sobreviure, si és feliç. Hi ha algú que parla amb els ulls brillants. Hi ha poques paraules, és veritat. Però després, sense la classe al davant, alguns venen a parlar amb mi, que no soc la mare ni la professora. Volen saber més coses, volen expressar la indignació per les injustícies que pateix la protagonista, volen saber si aquesta història m’ha canviat la vida.

Potser quan tornin a casa faran morros a l’hora de sopar, i demà el tutor els haurà de cridar l’atenció perquè es distrauran. Però al moment més impensat alguna cosa els tornarà a commoure. I així fins que s’acabi la tempesta.