Raça humana
No hi ha pa per a tant xoriço
El carrer bullia i la premsa es conservava sota una capa de gel. Al moviment 15-M (pel 15 de maig del 2011) ara estudiat com a valor de canvi històric, li va costar obrir-se pas en els informatius dels mitjans convencionals i això que hi havia motius de sobra per fer-se ressò del malestar i la indignació de milers d’acampats en ciutats d’arreu. El sotrac financer del 2008 havia destapat la cara més lletja de la globalització, la que salvava bancs i llençava persones, per dir-ho ras i curt, mentre l’atur castigava el 22% de la població (el 47% dels joves) i creixia la corrupció i el patiment invisibilitzat a les llars. Temps de plom social, retallades en sanitat i en educació, malnutrició infantil, mal entranyades receptes neoliberals i creixent desafecció política que van provocar l’esclat d’una protesta convocada a través de les xarxes i que avui recordem amb els seus lemes més significatius: “No és una crisi, és una estafa”, “per què mana el mercat si jo no l’he votat?”, “no hi ha pa per a tant xoriço”, “em sobra mes al final del sou”, “cases sense gent, gent sense casa”, “prou morts” (suïcidis de desnonats, un tabú), “més educació i menys policia”, “error 404, democracy not found”, “no ens representen”, “després direu que som 4 o 5”... Les mobilitzacions van tenir recorregut més enllà d’elles mateixes, l’activisme va arribar a les institucions, on amb els seus encerts i errors i malgrat la inclement guerra bruta dels poders fàctics, resisteix i crea o crea i resisteix, per seguir la proclama de Stéphane Hessel, gran indignat del XX i del XXI, que en sabia molt de xoriços que es mengen el pa.