“El gust es compon de mil fàstics”

“El gust es compon de mil fàstics”, ens va deixar escrit Paul Valéry, i és que en la vida les coses no sempre són exactament com ens agradaria, són una barreja. En la vida hi ha una evidència terrible segons la qual allò que és imprescindible no sempre és possible, i ho experimentem diàriament. I és que en el fons tots tenim les nostres limitacions, que són les individuals i les pròpies de viure en societat. És per això que l’excés de promeses i expectatives quan els polítics estan en campanya per aconseguir vots sempre m’ha semblat erroni i, si s’ha de dir tot, a vegades potser fins i tot poc ètic, perquè el desengany i la frustració impacten en la societat i generen desconfiança o, el que és pitjor, desafecció. El gust de la nostra vida té mil fàstics, però, malgrat tot, tirem endavant i mirem de millorar-la per avançar.

Dilluns, i ja a punt de sortir de comptes, ERC i JxCat van infantar un nou pacte de govern que, pel bé de tots, hauria de ser un govern per quatre anys que proporcioni confiança i estabilitat, perquè, a més de governar el dia a dia, ens ha de preparar per al futur, que serà molt complicat. I com que, de programa, almenys fins avui, no se n’ha parlat gaire –ni tan sols tenim confirmats els consellers i conselleres a hores d’ara–, es fa molt difícil fer-ne una valoració mínimament ajustada. De fet, vaig sentir Albano-Dante Fachín criticar que Salut quedi en mans de JxCat encara sense saber ni qui en serà el responsable, i és aquest error de jutjar més per la ideologia que per la gestió el que no vull cometre. Així doncs, esperarem a veure els noms dels responsables i els seus currículums i experiències per fer-ne una valoració. He de dir, però, que tenint en compte la situació en què està el país i el futur que ens espera, seria bo que els elegits ho siguin d’acord amb l’exigència professional que el càrrec requerirà i no per quotes de gènere ni de partit.

I és que, tal com s’han fet les coses en aquests noranta dies de gestació, s’ha generat un ambient molt enrarit que possiblement el converteix en el primer govern que naixerà amb aquest pes d’un escrutini implacable des del primer dia, fins i tot per part dels més afins. Abans, sempre era preceptiu donar cent dies de gràcia al nou govern, però en temps de Twitter, en què tot és immediat, la mercè dels cent dies és realment una ficció. Salvador Illa diu que és un “intent de repetir el fracàs”. El PP en culpa l’efecte Illa. Vox amenaça, com sempre, ERC i Junts amb la presó. Ciutadans tem pels Mossos si queden en mans d’ERC. Des de Pimec, molt més assenyats, celebren l’acord i demanen estabilitat. I Foment reclama criteris de recuperació econòmica. També han sorgit advertències des de les mateixes trinxeres de molt pes, com la de l’expresident Torra, que diu: “Sense estratègia independentista, es fa difícil governar.” Més pressió, impossible.

Aquest acord, que arriba quan ja molts dels adversaris pensaven que l’havien frustrat, incomoda molt, i per això és un acord que neix amb molts enemics i amb ganes de fer-lo fracassar, motiu pel qual el govern que surti haurà d’estar preparat i abstreure’s d’aquestes valoracions tendencioses i interessades que no pararan de furgar qualsevol petita ferida. Però Catalunya i els catalans mereixem tenir el govern del 52%. Tampoc podem esperar gaires ajudes de Madrid. Allà fa temps que Catalunya s’ha convertit en un argument d’oposició ferotge entre els populars, perquè tenen clar que poden prescindir de Catalunya per guanyar a Espanya. I és clar, quan diem “Madrid”, parlem de tot l’Estat profund, que continua fent la seva tasca repressora, cada vegada amb més força. Però, com em deia un conseller delegat que vaig tenir, és en els revolts on es veu qui són els bons conductors, i com que sabem segur que el viarany per on haurà de caminar el nostre govern no serà ni recte ni pla, ara és l’hora dels bons. No ens podem quedar amb els fàstics i sí amb el gust de poder avançar.