Educació química

No som res, però fa mal de dir. Tu i jo tenim corda per vides, hem respirat aire de qualitat superior. A cop de bíceps em deixes l’obridor minusvàlid i ens cargolem de riure. Tu, que ets una navalla suïssa de primera. La nostra glàndula pineal és el camell número u de l’univers. Cada vegada més immunes a la inhumanitat, em dius que t’enamoro fort quan escric sobre nosaltres. Comencem a tenir una preciosa biblioteca multimèdia, i és un luxe reposar al teu costat sense pressa. Tenim la predisposició intacta però anem justos en molts sentits. Muntem taules de diàleg amb totes les lògiques pors, i les anem trinxant amb els queixals del poc seny que ens queda. Hi ha ganes fortes de reconstrucció. Junts segreguem la dopamina essencial per protagonitzar la pel·lícula Pyrates i cremar-ho tot amb la nostra combustió. El ritme de la teva cançó m’hipnotitza sense treva. De bon matí, des del balcó, escolto com et reben els ocells quan arribes al teu poble. El mateix balcó on ahir et demanava d’escoltar Tú me dejaste de querer, del C. Tangana, just ara, quan l’amor s’ensenyoreix amb un adveniment estel·lar com el d’un prematur. Quina moguda, la vida. M’atipes d’intel·ligència i junts en tenim prou per fer un fòrum de les cultures sense faramalla. Acció, reacció: llepes el paper de fumar i jo separo les cames oferint-te les portes del Valhalla. Marquem territori amb els ulls, i sabem inventar electricitat blava. No podem parar el tren que s’ha escapat de l’infern i, tanmateix, més enllà de l’ara –l’adverbi que et salva– som tot allò que vindrà. I serà bo perquè, a diferència de molts, nosaltres no som llops amb pell de xai. Som flama de bruc.