L'APUNT
La diversió del risc
El tràgic incident de dissabte al Tibidabo ha comportat la mort d'una noia que no hauria d'haver mort mai, perquè va anar al parc d'atraccions a passar-s'ho bé. Com tots els milers de ciutadans i ciutadanes que hi van al llarg de l'any. I és obvi que caldrà no només esbrinar les causes del fatal accident, sinó revisar tots els protocols d'actuació i inspecció sobre les atraccions. Però més enllà del fet, el succés em provoca una reflexió que en moltes ocasions m'ha vingut al cap quan he observat determinades formes de diversió. Les atraccions de màxima emoció, com alguna de les que hi ha al Tibidabo o en altres parcs, o diversos esports de risc posen en evidència la necessitat que tenim els humans de l'evasió amb la màxima tensió. Llançar-nos en paracaigudes, baixar per les parets nevades més enfilades amb esquís i fer piruetes o pilotar a la màxima velocitat un vehicle de dues o de quatre rodes són maneres de tenir les sensacions de límit. I un succedani d'estar per casa per a la socialització d'aquestes emocions són els parcs d'atraccions. Però per què les atraccions estel·lars són les més extremes? És clar que el disseny de les atraccions es pensa de manera que la màxima seguretat hi sigui sempre present. Com els esportistes de risc també extremen les mesures de seguretat. Però és obvi que el perill d'accident és molt més gran fent salt de pont que jugant a escacs. Ens arrisquem, encara que amb seguretat, perquè fugim de la quotidianitat. Al final tot és qüestió d'hormones.