La transformació feminista

Dis­sabte pas­sat les juga­do­res del FCB van ser pro­cla­ma­des cam­pi­o­nes de la copa Europa i repe­tien que per fi les nenes tin­drien refe­rents feme­nins en el fut­bol, un dels tòtems del mas­clisme, que ha bana­lit­zat, ridi­cu­lit­zat i menys­tin­gut històrica­ment el rol de les dones en aquest esport. Per fi es comen­cen a visi­bi­lit­zar les ges­tes d’aques­tes dones i tot el gran esforç que hi ha al dar­rere. Però les con­di­ci­ons i els sala­ris entre els equips feme­nins i mas­cu­lins seguei­xen sent abis­mals. De fet, l’altre dia feia referència a aquest tema a les xar­xes soci­als i molts homes res­po­nien que era un tema de mer­cat, que no tenia res a veure amb la dis­cri­mi­nació per raó de sexe. Com si el mer­cat estigués lliure de mas­clisme...

I és que l’esport és tan sols un reflex del nos­tre back­ground patri­ar­cal que ha ali­men­tat les desi­gual­tats en totes les esfe­res de la nos­tra vida. De fet, les violències mas­clis­tes són l’expressió més extrema i lesiva d’aques­tes. En aquest sen­tit, aquesta set­mana qua­tre dones han estat assas­si­na­des per les seves pare­lles o expa­re­lles a l’Estat espa­nyol (dues a Cata­lu­nya), i ja són tretze les dones assas­si­na­des aquest 2021. No obli­dem que des del 2003 ja són 1.091 les dones assas­si­na­des a mans de les seves pare­lles o expa­re­lles. I és que aquesta guerra con­tra les dones no cessa. L’embat patri­ar­cal impacta totes les àrees de la nos­tra vida en forma de dis­cri­mi­nació i violència, però a més és un sis­tema extre­ma­da­ment agres­siu amb totes aque­lles pro­pos­tes que volen situar la vida al cen­tre i que impul­sen la igual­tat com a forma essen­cial d’estar al món. Per això el seu acar­nis­sa­ment amb els femi­nis­mes, perquè són els que real­ment poden abo­car-lo a la pèrdua de poder. Perquè hi ha tan­tes pol­tro­nes patri­ar­cals repar­ti­des arreu que són massa els que els tre­mo­len les entra­nyes quan sen­ten a par­lar de femi­nis­mes. Alguns ata­quen menys­te­nint, ridi­cu­lit­zant o altres agre­dei­xen amb més virulència perquè sen­ten el tic-tac de la fi del seu regne.

I és que sem­bla que a poc a poc s’albira una nova etapa de retorn a la vida, després d’un temps pandèmic duríssim, i alhora s’obre una nova legis­la­tura on es crea per pri­mera vegada la con­se­lle­ria d’Igual­tat i Femi­nis­mes, que obre la porta a sumar a la lluita dels car­rers la trans­for­mació trans­ver­sal de les polítiques públi­ques. Una bona opor­tu­ni­tat per a cap­gi­rar un sis­tema que està en fallida. Perquè ara més que mai cal refle­xi­o­nar sobre el que hem après en aquests temps pre­vis, perquè ara és el moment de replan­te­jar-nos el nos­tre pre­sent i el nos­tre futur. I els femi­nis­mes juguen un paper clau en tot això, perquè són essen­ci­als en la dig­ni­fi­cació de les nos­tres vides. De les de tot­hom. De fet, són fona­men­tals per a cons­truir vides que val­guin la pena ser vis­cu­des inde­pen­dent­ment de l’ori­gen, l’edat, l’ori­en­tació sexual... Perquè els femi­nis­mes són un espai on con­flu­ei­xen les llui­tes diver­ses per a avançar en l’asso­li­ment de drets.

Cal que siguem dis­rup­ti­ves amb un sis­tema que ens ha des­con­nec­tat, que ens ha edu­cat en la por i ens ha foca­lit­zat en l’indi­vidu fent-nos addic­tes al tenir i obli­dant el ser. Perquè ens ha dis­tan­ciat d’allò col·lec­tiu i col·labo­ra­tiu i ens ha expli­cat el món des d’una sola mirada: la patri­ar­cal. Els femi­nis­mes ens ofe­rei­xen l’opor­tu­ni­tat de con­nec­tar-nos amb la vida, i ara que hem vis­cut de tan a prop la mort (indi­vi­dual i col·lec­tiva) neces­si­tem con­so­li­dar una nova forma d’estar al món, on la cura de nosal­tres matei­xes, de la resta i del pla­neta siguin eixos essen­ci­als. Una existència més sos­te­ni­ble en tots els sen­tits que per­me­a­bi­litzi, per fi, tots els àmbits de la nos­tra soci­e­tat.