Opinió

opinió

La deriva independentista

En l'espai d'una generació, els catalans han passat de demanar l'autonomia a demanar la independència. La deriva independentista és clara i s'expressa des de fa mesos

En la història de Catalunya hi ha, des de fa dos dissabtes, dues grans manifestacions en defensa dels drets nacionals i les llibertats democràtiques: la de l'Onze de Setembre del 1977 i la del 10 de juliol del 2010. Entre les dues manifestacions ciutadanes hi ha 33 anys de diferència, és a dir, una generació sencera. Per això, trobo que és oportú comparar-les i observar-ne tant els canvis que hi ha hagut d'una a l'altra com el camí que el país ha fet durant aquest temps. Perquè de l'anàlisi en pot sortir una previsió de quin escenari es pot trobar la generació que ve.

Lògicament, la primera comparació que s'ha fet es refereix a la quantitat de persones que hi van assistir. A la del 77, la xifra que es va donar per bona fou un milió, per bé que alguns mitjans (cas de l'Avui) van elevar-la fins al milió i mig; però ha passat a la història com la manifestació del Milió de Segadors. A la del 10 de juliol la xifra ha oscil·lat entre el milió cent mil de la Guàrdia Urbana i el milió i mig dels organitzadors. Tant se val. Els càlculs són molt poc rigorosos, en un i altre cas, i no aguanten cap recompte mínimament fiable. Crec que en aquest cas l'exactitud matemàtica no té tanta importància. El que és significatiu és que en els dos casos hi va anar moltíssima gent, que són les demostracions de força i de voluntat de ser dels catalans més massives que hi ha hagut a la història moderna i que la impressió general i l'oficial dictamina que aquesta darrera va ser encara més nombrosa. Segur que no és cap casualitat que la Guàrdia Urbana donés cent mil manifestants més que l'any 77.

Ara bé, personalment, crec que hi ha dos aspectes molt més determinants per a aquesta anàlisi i per al futur: en primer lloc, els eslògans d'una i altra manifestacions. A la de l'Onze de Setembre del 1977, les principals reivindicacions eren les de l'Assemblea de Catalunya: “Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia” i s'hi va afegir “Volem l'Estatut”. A la del 10 de juliol del 2010, malgrat que la convocatòria fos per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut i que el lema oficial fos “Som una nació. Nosaltres decidim”, el crit unànime de la multitud fou “independència”. És a dir, que en l'espai d'una generació, els catalans han passat de demanar l'autonomia a demanar la independència. La deriva independentista és clara i s'expressa des de fa mesos de diverses formes; la manifestació del 10 de juliol n'és la plasmació més massiva i contundent.

I, en segon lloc, la desafecció manifestada envers la classe política. És veritat que el context de fa trenta anys no té res a veure amb el d'ara. Es fa de mal comparar, segons com. No obstant, són significatives les diferències que hi ha hagut perquè mostren el desencís dels ciutadans per l'actuació dels seus representants polítics i la relació i encaix a Espanya. A l'any 1977 hi va haver escaramusses dels partits per distanciar-se d'una Assemblea de Catalunya que arribava a la fi del seu trajecte, iniciat el 1971, però al final tots van participar en la comissió organitzadora creada expressament i tots van ocupar la capçalera de la manifestació amb normalitat i van tenir el respecte dels ciutadans que caminaven rere seu. Aquest any, en canvi, els partits s'han barallat les setmanes prèvies pel lema que havia d'encapçalar la marxa, han fet el ridícul segons han reconegut ells mateixos, i no van poder completar el recorregut i van ser escridassats d'una manera destacada.

Un i altre aspectes, haver passat de l'autonomia a la independència i del respecte i la confiança a la desafecció, mostren el grau de descontentament dels catalans envers la situació política del país i els seus dirigents. L'any 77, el president de la Generalitat era a l'exili i només se'l va poder escoltar en el missatge enregistrat que s'anava emetent regularment. Aquest any, el president de la Generalitat encapçalava la manifestació, però va ser dels més escridassats i va haver de sortir-ne escortat.

Tot això ha passat en l'espai d'una generació, que és el temps en què normalment triguen a apreciar-se els canvis socials i polítics. No és il·lògic considerar que si la deriva segueix, d'aquí a una generació, Catalunya pot estar a punt per a la independència. Crec que no es pot ser tan optimista (o pessimista, segons sigui el sentiment de cadascú) i que hi ha massa factors que hi jugaran, com la immigració, alguns dels quals ara mateix no podem ni imaginar. Em penso que la independència de Catalunya no és tan inexorable com la veuen alguns. Cal ampliar la base social que hi doni suport i, sobretot, cal trobar dirigents polítics amb prou intel·ligència i coratge per fer el camí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.