Sabates vermelles

Botes, ballarines, amb taló. Deformades de caminar. De viure. No com les sabatetes brillants amb les quals Dorothy seguia el camí daurat que la duria al món fantàstic d’Oz. No hi ha purpurina en aquestes sabates vermelles perquè estan tacades de sang. Són les que des del 2009 l’artista mexicana Elina Chauvet col·loca en les places per denunciar els feminicides, una acció que molts col·lectius s’han fet seva els 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Envers les Dones. Chauvet diu que el color vermell representa la sang, però també el cor. Aquesta setmana no era 25-N i en comptes de sabates vermelles hi va haver minuts de silenci. Callant és com fem visible la indignació i contenim la ràbia: tres dones assassinades per violència masclista a Creixell, a Corbera de Llobregat i a Sa Pobla, a Mallorca. En aquest últim cas, l’assassí confés va matar l’exparella, embarassada de tres mesos, i el seu fill de set anys. Els periodistes ho expliquem amb notícies quirúrgiques, sense traspassar la línia de la vergonya, preservant noms i cognoms, per ètica i respecte als que queden. Escampar sabates descolorides, concentrar-nos i abaixar els ulls. No podem fer res més perquè no n’hi hagi cap més? Quin exercici de memòria i de crida contra la brutalitat podem fer per a elles? Les sabates vermelles resplendents com robins són per anar a Oz i no al cementiri.