Progrés o atac?
L’estesa de plaques solars tampoc convenç, i ja veurem com acaba aquesta oposició
Des de fa unes setmanes es dona al territori gironí un fenomen interessant. A aquestes alçades del canvi climàtic ja poca gent gosa posar en dubte la necessitat de fer un canvi en la producció energètica mundial.
És a dir, començar a deixar de banda l’ús dels combustibles fòssils a favor de les energies renovables. En l’automoció totes les marques ja tenen la majoria de models híbrids i els propulsats per electricitat de mica en mica van fent-se camí en un mercat encara dominat pel dièsel i la gasolina.
El canvi de paradigma, però, ha de ser en la generació de l’energia a l’engròs, i això, ara mateix, sembla passar per la indústria eòlica i la solar. Energies netes, però, que tampoc es deslliuren de les protestes davant de qualsevol projecte.
A terres gironines en tenim diversos exemples, com és el cas del parc eòlic a la Costa Brava nord, que ja d’entrada està aixecant l’oposició del territori. Que siguin energies netes no les deixa exemptes de les crítiques i les posicions en contra.
Els diversos municipis de sector nord del litoral gironí ja temen que des de les platges idíl·liques, la vista a la llunyania siguin uns molins semblants als que veia el Quixot convertits en temibles gegants destructius. Les plataformes ecologistes que hi han sortit en contra han d’utilitzar fórmules com a mínim paradoxals com “Energies netes sí, megaparcs no”.
És un pas més en l’ecologisme, per dir no només el què sinó també el com. Des del moment actual encara es fa difícil saber si d’aquí a 40 anys la mobilització contrària tindrà parangó amb els activistes dels Aiguamolls de l’Empordà, que vistos des d’ara són clarament uns herois per haver salvat del ciment aquest tros de paradís empordanès. Fins i tot les administracions dubten de la seva posició.
La Diputació ha sortit al pas desmarcant-se de l’informe tècnic demanat pel ministeri, i es limita a dir que aposta per la transició energètica. Encara més críptica és la Generalitat avisant que des de terres gironines es poden veure els molins a territori francès. Ara s’hi han afegit els dubtes dels parcs solars amb els previstos a Sant Jordi Desvalls i Foixà.
L’estesa de plaques solars tampoc convenç, i ja veurem com acaba aquesta oposició. El que queda clar, com a mínim amb els molins, és que la mida sí que importa.
