La força del president Aragonès

Pere Aragonès ja és el 132è president de la Generalitat. En l’etapa postfranquista mai un president independentista havia tingut tant de suport al Parlament en la investidura, 74 diputats i el 52% de l’electorat. I per primer cop és elegit president de la Generalitat un presidenciable independentista –presentant-se a les eleccions com a tal i, per tant, triat pels electors amb tot el coneixement de causa–. Que el camí ha estat complicat és evident, però els acords d’ERC amb la CUP i amb Junts són una formidable demostració de fortalesa independentista. I a més amb pes decantat cap a l’esquerra. Costa d’entendre l’empipada i fins i tot ràbia que es detecta en algun segment de l’independentisme. Encara més quan es tracta d’expresidents o exconselleres. Perquè l’acord entre forces independentistes és l’única via per avançar cap a la independència. Només una certa síndrome Ferrusola en una versió 2.0 del “m’han entrat a casa” explicaria aquesta reacció. Allò de “la Generalitat és meva” ara transformat en “l’independentisme és meu, Catalunya és meva i fins i tot el despatx presidencial el tinc al registre de la propietat”. Perillosa visió del país, perquè les institucions no són de cap polític ni de cap partit, sinó de la ciutadania. Una dèria eixamplada pels columnistes habituals que veuen jugades mestres sempre en una sola direcció, la de Waterloo, mentre aigualeixen qualsevol altre èxit independentista. Sense entendre que tots els èxits són necessaris, dels uns i dels altres, dels de dins i dels de fora. El president Aragonès té ara la màxima responsabilitat de refer el país de la catàstrofe social i avançar cap a la independència si així ho vol la majoria dels catalans. No és poca cosa. Necessitarà molts encerts i menys egos independentistes disposats a fer-lo fracassar. Perquè d’intentar que fracassi ja s’encarregarà tot l’aparell de l’Estat. I aquest, Déu n’hi do quan s’hi posa.