El llegat de la Butaca Casademont

Ahir es van pre­sen­tar a Girona les dues dar­re­res publi­ca­ci­ons de la Butaca Casa­de­mont, una ini­ci­a­tiva que va sor­gir fa més de deu anys gràcies a l’interès de la Fun­dació Jaume Casa­de­mont i a la col·labo­ració d’ins­ti­tu­ci­ons com l’Ajun­ta­ment i la Uni­ver­si­tat de Girona. Dic que són les dar­re­res i també les últi­mes, perquè la fun­dació (que va néixer el 2001) va deci­dir, fa uns mesos, posar punt final a una acti­vi­tat filantròpica que no sola­ment ha donat suport a les con­ver­ses d’alta divul­gació i de debat intens (les de la Butaca), sinó que també ha esmerçat esforços a ofe­rir beques rela­ci­o­na­des amb l’ali­men­tació salu­da­ble i l’acti­vi­tat física, i ha pro­mo­ci­o­nat estu­dis econòmics i d’abast social.

La Butaca, al llarg d’aquest temps, ha tin­gut con­vi­dats de tota mena. Recordo, per exem­ple, Juan Luis Arsu­aga o Jean Clair, però també artis­tes i actors, com Pere­jaume o Lluís Soler, o intel·lec­tu­als de la talla d’Avis­hai Mar­ga­lit, i científics com José María Ordovás i Manuel Este­ller. I me’n des­cuido molts, com el cui­ner Fer­ran Adrià. Mol­tes d’aques­tes inter­ven­ci­ons, algu­nes de les quals pro­mo­gu­des con­jun­ta­ment amb l’edi­to­rial Arcàdia, estan dis­po­ni­bles a les xar­xes i també han estat publi­ca­des en forma de lli­bre, com ara les més recents, refe­ri­des a la intel·ligència arti­fi­cial i als con­flic­tes que es gene­ren a l’entorn del poder i dels lide­rat­ges. Són tes­ti­mo­nis d’un moment i ens inter­pel·len, com ho van fer les ses­si­ons que es van dur a terme al Cen­tre Cul­tu­ral La Mercè. Con­ver­ses dis­te­ses i intel·ligents, civi­lit­za­des i ober­tes a un públic molt divers. La Butaca (el símbol que repre­senta) ha esce­ni­fi­cat un espai de con­vivència i de saber, de con­fron­tació i conei­xe­ment, i ha sig­ni­fi­cat, per a la ciu­tat, un exem­ple de fructífera col·labo­ració publi­co­pri­vada en bene­fici dels ciu­ta­dans que desit­ja­ven saber més coses i saber-les a través del con­tacte directe amb pro­ta­go­nis­tes del pre­sent. Aquest és un lle­gat ines­bor­ra­ble i dura­dor, enri­qui­dor i plu­ral, fruit d’una tos­su­de­ria des­presa i d’un entu­si­asme sense límits.