Principi de realitat o principi de plaer

Sense endinsar-nos gaire en el món freudià i d’altres estudiosos, avui en el nostre món independentista hi conviuen o coexisteixen dues ànimes: la del principi de la realitat, que cerca la felicitat a més llarg termini, i la del principi del plaer, que el busca en l’immediat. I potser si entenem una mica aquests dos sentiments comprendrem millor les dificultats actuals de l’independentisme i, per extensió, del nou govern. Es fa molt difícil, quan hem estat a un pam de la glòria –el principi del plaer–, replegar-nos i analitzar la situació, les fortaleses i les febleses, i acceptar emprendre la cordada del principi de la realitat. Cal dir que els dos principis cerquen el goig i només els distancia la temporalitat. De vegades, i si no és per aprofitar una finestra d’oportunitat, el “tenim pressa” que pressuposa que arribem a la felicitat abans dels que caminen pel principi de la realitat, no ens assegura l’èxit. Com que, per sort, un cop has fracassat adquireixes un plus considerable d’experiència, el camí del principi de la realitat, si ho fem bé, ha de ser un camí molt més segur per assolir l’èxit.

Escric aquest article quan encara el govern no ha pres possessió, però la intuïció em diu que hi haurà gent molt preparada i amb experiència laboral. Warren Buffett ja ens va advertir que “quan baixa la marea se sap qui neda despullat”, i hem entrat en una època de minves molt pronunciades i tots necessiten anar molt ben equipats per la responsabilitat que tindran. No es tracta de tenir consellers i conselleres que sàpiguen enraonar deu minuts seguits utilitzant un vocabulari florit però sense dir res, com n’hem tingut uns quants. Necessitem gent amb gran capacitat comunicativa i que s’expliquin bé i que els puguem entendre. Jo soc dels que pensen que la informació vincula i si sabem clarament què volem fer, com ho volem fer i, sobretot, què no podrem fer, a la primera envestida, raonant-nos-ho clarament, la societat ho entendrà. És clar que per tenir aquesta fortalesa política cal tenir els objectius molt clars i defensar-los honestament sabent que no sempre estaran en un fòrum comprensiu. Malauradament la política s’ha tornat una activitat de risc en la qual qualsevol pelacanyes indocumentat t’acaba insultant. A l’època del conseller Mas-Colell, sentint algunes interpel·lacions al Parlament per part de personatges d’una insolvència econòmica aclaparadora, sovint em preguntava: “Què deu pensar ara mateix el professor de l’argumentació demagògica i tanta falta d’arguments coherents.” És el que ara mateix li està passant a Jaume Giró, que encara no havia estat nomenat i ja rebia un seguit de crítiques inaudites de tots els sectors esquerrans. Se li retreu una circumstància que per mi és un mèrit i que s’hauria de prodigar més: que vingui del sector privat i aporti experiència empresarial. Amb ell tot el sector de l’esquerra, i més enllà de l’esquerra, tindran un argument fabulós per fer-lo culpable de tot, com en el seu dia es va fer amb el professor Mas-Colell. Quan tinguem ja el govern nomenat i els currículums i les experiències laborals, podrem fer una anàlisi comparativa, perquè intueixo, pel que s’ha anat coneixent, que l’estratègia d’ERC és nomenar més per afinitats i militància i la de JxCat, incorporar independents amb experiència. Serà una bona oportunitat per avaluar-ne els resultats.

De fet, en la presidència del Parlament aquesta comparació ja es pot fer i hom observa que el que sap i domina ràpidament adquireix auctoritas, que és l’autoritat del prestigi, i s’oblida del potestas, que és l’autoritat que genera el càrrec. Que la presidenta del Parlament, defensant un diputat de la CUP, hagi fet recular el TSJC, em sembla un canvi significatiu del que fins ara estaven acostumats. I aquest canvi només s’entén per l’auctoritas presidencial, puix és el mateix Parlament que en el seu dia va acceptar i executar la inhabilitació ni més ni menys que del president Torra.