Nakba 2021

Visc sota el signe de la venjança cruel –física, política i moral– del govern d’Israel contra el que encara queda de Palestina, sota el comandament de Netanyahu, hereu de Sharon, que han convertit territoris ocupats, malgrat els Acords d’Oslo… quan ens parlaven del futur Estat Palestí. Nakba vol dir catàstrofe, que arrenca el 1948, quan 700.000 palestins són expulsats de la seva terra. Doncs bé: em tornen a la memòria els records del 1970 quan la revista francesa La Lettre ens havia convocat a una visita d’uns quants dies a Beirut i d’allà als camps de refugiats palestins, amb hores i hores de valoracions i relats sobre tot allò que havia arrencat després de la tan bèstia II Guerra Mundial, especialment cruel amb els jueus, víctimes privilegiades de Hitler i els que li havien donat, i ben generosament, suport polític.

Quan donava classes nocturnes en un centre de formació professional, i tot parlant de la barbaritat de l’antisemitisme, un alumne va preguntar: “¿I per què el nou país lliure dels jueus, escampats arreu del món, no s’implantava a Baviera o a Renània-Westfàlia?” No vaig saber què contestar (ni encara ho sé avui). Eren temps de Concili Vaticà II fins al fets del Maig Francès del 68.

Llegeixo un article de Meier Margalit: “Davant la pregunta d’amics preocupats per saber què està passant a Israel-Palestina, la temptació és respondre: Res de nou! (…) Però la veritat és que estem en una guerra que no s’atura des del 1948, amb més intensitat si cal des de l’ocupació dels territoris palestins el 1967 (…) ¡Com és possible que Israel no comprengui que aquests conflictes no s’acaben mai per la força i que el problema palestí no se solucionarà mai amb el bombardeig de Gaza?”

Hi ha en tot això, a més, un rerefons religiós. Ai las! En un context que em neguiteja: prop de 1.800 milions de persones d’arreu celebren, any rere any, el Ramadà. Dels quals, set milions viuen a Terra Santa, entre el riu Jordà i el Mediterrani. Em neguiteja pensar en les barbaritats comeses en nom de Déu. I és que darrerament he estat revisant llibrots que parlen de la barbàrie cruel, finançada pels Reyes Católicos, en el Descubrimiento de América. Les justificacions per torturar o assassinar els que no volien adherir-se al catolicisme esborronen. Matar, amb Inquisició o sense, en nom de Déu?

Com que ja fa molts anys que visc lluny de la meva Catalunya Triomfant, recordo com era de difícil defensar –fins i tot entre la dita “intel·lectualitat”– les raons de Palestina. Amb l’enyorat Joan Barril i amb el dermatòleg i historiador Salah Jamal preníem part en molts debats sobre el tema… amb la tensió de qui juga una final de lliga a camp contrari. El nostre referent en la qüestió ha estat sempre l’esmentat Salah Jamal, a qui vaig conèixer quan jo era de la junta de l’Ateneu Barcelonès, perquè ell havia escrit un llibre de cuina, Aroma àrab, i volia que l’hi prologués. Després ha publicat llibres com ara Palestina, ocupació i resistència, una novel·la picardiosa que no tinc ara a Madrid, i un llibre que recomano tothora: Nakba. 48 años de vida y resistencia en Palestina, amb il·lustracions de Miquel Farreres. Llibre que acaba amb aquests paraules: “La Nakba de 1948 és un fet històric que encara no ha acabat, una tragèdia que no només afecta els palestins a Palestina, sinó també els que viuen a l’exili: fa ben poc a Síria, després de la primavera àrab, avortada a sang i foc pels règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al-Yarmuk va ser destruït i els seus mig milió d’habitants van quedar perduts i escampats arreu del món…”

Ah! L’ex-molt honorable Carles Puigdemont, quan Trump i Netanyahu soldaven la seva amistat fraternal a favor d’Israel i menystenint Palestina, va enviar a l’estrenat president dels EUA un telegrama de felicitació en el qual afegia que el poble català donava suport sense escletxes a aquell acord. Potser perquè jo no hi era, ¿puc demanar a l’expresident que rectifiqui i que digui que tots els catalans, menys un –si més no!–, no ens sentíem feliços per aquella oferta catalana al tàndem Trump-Netanyahu?