La il·lusió del laportisme

Els resultats a les eleccions del FC Barcelona van ser incontestables i és una evidència que la candidatura de Joan Laporta va ser la que més va il·lusionar el soci blaugrana. La famosa lona a tocar del Santiago Bernabéu i el record d’una època millor, ben real en aquest annus horribilis –tot i el miratge de la copa– que ha viscut el club, han fet que el termòmetre de la il·lusió s’hagi desfermat. També és cert que venint del que venim, de la destrossa absoluta del club esportivament i econòmicament, tampoc era tan difícil. Laporta ha intentat posar ordre, començant per intentar esbrinar en quina situació econòmica real està el club, una situació que tot indica que farà molta més por, fins i tot, del que es preveu. I ha començat a fer presentacions amb la intenció de tornar aquesta il·lusió congelada en un tram final de temporada nefast: ha presentat el Kun Agüero per donar un missatge de tranquil·litat sobre la continuïtat de Messi –tant de bo m’equivoqui però ja veurem ni si és titular...– i ha presentat el nou Gerard Piqué i, a més, ho ha fet deixant clar que tots dos han arribat sense traspàs, que no vol dir pas sense cost.

Però és normal que en un club fitxi el president? I l’entrenador no té res a dir? Ah, és clar, que fins avui no n’hi haurà... Tot sembla indicar que serà Ronald Koeman, però més perquè Laporta no se’n surt amb el seu somni de retornar Pep Guardiola que per res més... Bé, en tot cas, en tens un i desfer-te’n et costava 12 milions d’euros, cosa inassumible. Tampoc és tan greu i altres grans clubs europeus hi han passat. El tema no és tant aquest com el perill d’una certa florentinització de la institució. Es pot entendre que aquest és un any estrany, que cal prendre decisions ràpid, que cal crear aquest marc mental de la il·lusió –no ens enganyem, al Barça li calen molts més retocs i uns anys de feina de despatx ben feta per corregir on som–, però Laporta i el seu entorn han de ser els primers a tenir clar que el que li cal és una gran estructura esportiva en qui delegar, no pas ser qui triï l’onze inicial.