Un nou temps de lleure

Una dona que treballa en un esplai que funciona en hores extraescolars i per vacances m’explica que durant aquest any llarg de pandèmia han acompanyat infants de pares ingressats a l’hospital i també han donat suport a moltes famílies vulnerables, com és el cas de l’organització Fundesplai. Malgrat les incerteses, ara és el moment d’obertura, d’una nova reactivació dels serveis de casals i de colònies que formen part de la vida escolar dels nostres infants. Segurament també perquè durant aquestes activitats de lleure nenes i nens viuen l’experiència –gairebé sempre única i enriquidora– de compartir vivències fora del recinte vedat de l’escola.

Al llarg dels anys he participat en moltes colònies, sortides i viatges de final de cicle que tenien sobretot una finalitat pedagògica, ni que fos la de conèixer altres cultures i visitar ciutats i llocs interessants. Tanmateix hi va haver un moment a la meva vida de professora en què em vaig negar a fer viatges de fi de curs a Mallorca que no responien tant a activitats pedagògiques sinó que comportaven una responsabilitat excessiva amb joves menors d’edat: era inevitable acompanyar els alumnes a la discoteca –fins aquí bé– i haver de vigilar les habitacions perquè l’alcohol no hi entrés d’amagat o no se’ls acudís saltar d’un balcó a l’altre.

No entraré en detall sobre algunes de les peripècies i tràngols que vaig viure ni el fet de carregar amb una responsabilitat excessiva com a tutora de joves menors, una situació que avui dia és molt difícil d’assumir; d’una banda, per les exigències que imposen les normes obligatòries de seguretat, i d’altra banda –per què no dir-ho–, per la desincentivació de molts professors i una relativa pèrdua de confiança de pares i mares envers el professorat. Però tot això només són anècdotes o circumstàncies limitadores que no contradiuen la conveniència d’organitzar colònies i activitats de lleure; unes activitats que, en el cas dels joves adolescents, acostumen a convertir-se en competicions o trobades esportives.

Dic tot això sabent que, de moment, el fins ara petit de casa no començarà P3, perquè espera el naixement d’una germaneta ben aviat i els seus pares consideren que és millor esperar un any més. Argumenten també que no és bo que els nens tan petits s’habituïn a tenir profes que vagin sempre amb la mascareta posada, cosa que veuen com una manera de normalitzar la situació anormal que estem vivint. En fi, fa temps que vaig decidir no discutir sobre aquests temes, al cap i a la fi, són els pares qui han d’educar els seus fills (també és cert que la tendència als països nòrdics va en aquesta direcció i que els nens que no entren a escola fins als cinc anys no han de tenir cap problema de socialització, si els pares estan per ells i poden compartir joc amb altres infants).

El nostre petit no és l’únic que endarrerirà l’entrada a escola, un parell més de nenes i nens del barri, fills de pares i mares que estan d’acord entre ells per deixar-los jugar plegats, faran el mateix. Vull pensar que a l’estiu el nostre carrer dels Masos pot reprendre una mica el paper de lloc de trobada comunitari. També m’agradaria que tornessin les colònies i el temps de compartir a escola. És evident que molts pares que fan horaris laborals prou extensius –ni que teletreballin– es veuen obligats a deixar els petits a la guarderia o a l’escola. Estic força d’acord també amb l’argument dels de casa, que pensen que els nens han de tenir ben establert el vincle amb els pares, i això comporta passar més estones junts.

Evidentment, el temps compartit ha de ser de qualitat i no de “me’l trec de sobre donant-li el mòbil perquè s’entretingui”. Ep, que nosaltres també li posem algun vídeo amb pantalla de poca brillantor i so mesurat, i reconec que res és més efectiu per aconseguir que s’estigui quiet durant una estoneta. Sigui com sigui, la complicitat és bàsica. També la confiança. I passat el període d’emergència que hem viscut, toca reorientar i reprendre moltes de les activitats d’esplai que necessiten infants i joves. Ara, que tots frisem per sortir de casa; ara, quan sentim molta necessitat d’aire lliure, de mar i de muntanya, encara que continuem retenint petons i abraçades.