Un home torna al seu poble

L’home, que cinquanteja, ha arribat fa encara no una hora, i ara la fa petar amb sa mare, vella de vuitanta anys. Seuen tots dos al menjador de la casa, davant el televisor encès, però sense so, i un bufet a l’aparador del qual hi ha alguns llibres de Frederick Forsyth, entre altres publicacions pseudoliteràries, i un record de Montserrat.

—Mare, és mort l’home de l’Assumpta Benet?

—Refot, potser fa més de trenta anys!

—Més de trenta? Déu n’hi do. I ella, l’Assumpta?

—No, ella és viva, encara. Aquest matí, justament, me l’he trobada al peix. Però és jaia que fa por. Volia demanar molls i no li sortia el nom. I quan la peixatera els hi ha servit, se li ha obert el paquet de paper de diari abans de ficar-lo a la bossa i tots els molls han anat per terra. No l’haurien de deixar sortir de casa. A aquestes edats, fotem caguera!

—Quin greu! I de l’agutzil Severo, què se n’ha fet?

—Pols ingràvida i pes d’ossos. Si no fa deu anys que és al pot, no en fa cap, la mala bèstia!

—Ostres, hauria dit que fa dos estius encara me’l vaig trobar al camí de la font del Noguer.

—És que potser era el seu fantasma. No ets el primer que ho diu.

—Un fantasma? El seu fantasma? Si anava vestit exactament com ell, amb aquella barretina musca que sempre duia, més pansida que una galta flàccida, i els pantalons de vellut i la faixa, i espardenyes de set vetes i mitjons de llana als peus, al bo de l’agost...

—I, doncs, què volies? Que es cobrís el cap amb una gorra del Nàic? I que anés amb calça curta, per calor que fes? El Severo era així, ja ho saps. Fet a la seva, el cap de cony!

—Sí. El que no sabia és que ja no hi fos i que ja no fos de cap manera. I què se n’ha fet, de la Pepeta dels ous?

—Fill, la vam enterrar el Nadal passat!

—Què dius? La mare, deus voler dir...

—Què colló, la mare! La mare no es deia Pepeta. La mare era... Ves, ara no em ve al cap... Quimeta, es deia! Això: la Quimeta dels ous. I no va veure el nou mil·lenni, segur.

—Ostres, llavors... Però, la filla ja tenia edat per morir-se?

—Oh, per desgràcia, qualsevol edat és bona per estirar la pota. Em sembla que no en tenia ni quaranta. Es va morir d’un embassament cerebral.

—Vessament, mare.

—No, no: embassament. Què saps, tu, gamarús! Es veu que se li va rebentar una vena artera i la sang va quedar embassada per dins la closca.

—Ah, està bé.

—Home, gaire bé... Què vols que et digui! Troba-t’hi tu, senyor Camàndules!

—I l’home aquell del funi, el que estripava els tiquets amb les mans enguantades i es posava a la cabina com qui condueix la diligència, encara belluga?

—Tant com el funicular. És a dir, zero. Tot i que a l’altre món no sabrem mai, fins que hi fem cap, si belluguem o tot és una calma com de paisatge nevat. Puta misèria tot!

—I els de cal Llepafigues, què? Segueixen sent tan merdosos?

—No tant. Però és que, dels cinc de la família, quatre són secs com aquestes quatre potes de fusta de la taula.

—Què dius, ara! Aquests també? Què va ser?

—El vell, de vell. La vella, d’avariciosa. El fill segon, d’un accident de cotxe. I la petita es va penjar, perquè l’herència dels pares va anar directa al xicot del mig i ella no s’ho va poder acabar.

—Collons!

—Nen, si has de renegar, val més que no traspassis la porta de casa!

—Ai, mare!

—Ni mare, ni hòsties! A casa no has sentit renegar mai! Ni a mi ni a ton pare, al cel sigui, el carallot aquell!

—No t’ho prenguis tan a la valenta, dona. Ah, escolta: el qui sí que vaig sentir que se n’havia anat a l’altre barri, perquè li va caure el tractor a sobre i li va rebentar l’aorta, és el macip de cal Tronera. Va deixar viuda i dues filles, oi?

—I ca! Una filla, només deixa. Viudo ho era ell! Ara ja no ho és, que ha guillat, sisplau per força. Però, saps què?, millor: era una desgràcia humana! I, a més, a qui se li acut agafar el tractor a 70 anys? Ja em diràs tu!

—No f... fumis! Ja no tenia la dona?

—Mare de Déu, si en fa d’anys! I la filla gran també va tocar el dos, no fa gaire. És que últimament ha faltat molta gent, al poble.

—Ja ho veig, ja. Sembla que hi hagi com una passa, oi, mare? Una passa de malastrugança, com si diguéssim.

—...

—Mare, ei. Què passa?

—...

—No fotis bromes, mare, que els ulls en blanc sempre m’han fet molt de respecte. Mare! Maaare!