No vol dir el que està dient

“No vull posar-me més en política. Només vull que se solucioni tot, tenir una vida normal, formar una família i deixar de fugir.” És Roman Protassévitx –el periodista bielorús empresonat des del 23 de maig– qui ho diu plorant davant les càmeres en una entrevista voluntària emesa per televisió, en què també demana perdó per haver organitzat aldarulls, col·laborat amb grups extremistes i incitat a l’odi contra el règim del president Lukaixenko. La seva tremolosa desolació d’home humiliat i les ferides de les manilles als canells que la camisa no tapa del tot, a més de les paraules contràries al seu ideari, revelen que és víctima d’una confessió forçada sota una enorme coacció, és a dir, de tortura. Aquesta cruel i degradant pràctica que busca infligir dolor físic i mental, i terroritzar una persona detinguda, ja sigui per obtenir-ne informació o per dissuadir-la d’alguna acció o per castigar-la si ja l’ha realitzat, no té res d’insòlita en el món en què vivim: en els últims cinc anys, Amnistia Internacional ha recollit actuacions d’aquesta mena en 141 països de tots els continents. Un crim sense càstig perquè, malgrat estar prohibit pel dret internacional, els governs dediquen més esforç a encobrir-lo que no a investigar les denúncies; és clar que moltes vegades són ells mateixos qui el recepten, o si no, els tribunals miren cap a un altre costat. La impunitat alimenta aquesta aberració del poder, fa que es perpetuï i ens desprotegeixi. Què li passarà a Protassévitx? A Bielorússia hi ha 500 presoners polítics més en perill de caure en una vida normal.