Patriotisme màgic

La vacunació immunitza, però també retrata. Va retratar el cap de l’Estat Major de la Defensa per haver-se posat davant de milions d’espanyols d’edat avançada; ha retratat alguns polítics amb més cara que esquena a l’hora de saltar-se la cua; ha retratat el Ministeri de Sanitat pel caos que ha creat amb el vaccí d’AstraZeneca, i ara retrata el ministre de Cultura i Esports, desesperat perquè es vacuni la selecció espanyola de futbol, segons ell, “perquè ens representa”. No sé jo si l’excusa valdrà per als treballadors de l’alimentació, la restauració, els transports o l’educació, que porten mesos donant la cara i esperant. O per als sensesostre, que segur que se senten molt representats pels futbolistes. Al ministre li hauria de caure la cara de vergonya, però no li cau perquè professa aquell mateix patriotisme màgic que fa que un periodista pregunti a un futbolista de l’esmentada selecció (Aymeric Laporte) si se sent plenament espanyol per defensar el país, la bandera, l’escut, l’himne... Al periodista, pobre, algú li hauria de dir que els futbolistes van a la selecció a buscar la grandesa, la culminació com a esportistes amb l’èxit al més alt nivell i la seva cotització professional, i les seleccions, totes, són mers instruments per aconseguir això. S’hi deixaran la pell, sí, però per l’equip, per res més, perquè l’esport va d’això. I, ja posats, també li podrien fer la llista dels centenars d’oriünds i nacionalitzats que Espanya ha fitxat per ser més forta en mundials o jocs olímpics, sense auscultar-los els seus sentiments patris. Algú li hauria de recordar la història de Müehleg, Juanito quan es va penjar tres medalles olímpiques i Johan quan les hi van prendre per dopatge. O la de Duixebàev, kirguís de tota la vida que va fitxar per la selecció espanyola d’handbol “per por a la màfia russa”. O la de Rubén Cano, que veient-ho magre amb l’Argentina va fitxar per Espanya “perquè volia jugar un mundial”. I així seguiríem amb Jivanevskaia (natació), Mirotic, Ibaka (bàsquet), Kubala, Puskas, Di Stefano, Heredia, Donato, Pizzi, Pernia, Catanha, Senna, Costa, Munir o Ansu Fati. Segur que el periodista frisa per saber si tots ells se sentien “plenament espanyols”. Però no caldrà preguntar-ho, oi? Perquè, a diferència de Laporte, no han deixat fora de la selecció Sergio Ramos, el capità del Madrid és Espanya i Espanya és Madrid.