‘Gobierno’ de vergonya

D’alguna manera s’hau­ria de poder escriure aquí amb emo­ti­co­nes… Podríem posar la cara ver­me­lla empre­nyada, i la que té un rètol que li tapa la boca per on se li esca­pen uns renecs del dimoni. I, és clar, la caca del What­sApp, i ben grossa. Per què? Perquè el gobi­erno espa­nyol ha mig sug­ge­rit, insi­nuat, que podria impug­nar la llei cata­lana 11/2020 de con­tenció dels llo­guers. Ho deixa caure el català Iceta. Entre fra­ses sobre “tan­car feri­des”, “diàleg i con­ci­li­ació”, insi­nuen que volen fotre enlaire l’única norma que, ara mateix, pro­te­geix els llo­ga­ters. Una altra ini­ci­a­tiva cata­lana que volen reben­tar. Tots a callar? Ens pre­nen pel pito del sereno? Les enti­tats soci­als s’han apres­sat a difon­dre-ho; hauríem de posar el crit al cel i sor­tir al car­rer com si no hi hagués un demà. L’ànima cau als peus. Ja no es tracta del fet obvi –evi­dent, fla­grant, immo­ral– que l’habi­tatge és un dret que a casa nos­tra no val res, sotmès a espe­cu­lació com si fos un bé de luxe. No es vol enten­dre –com sí que ho ente­nen tants i tants països avançats i rics– que l’habi­tatge és de pri­mera neces­si­tat, com men­jar cada dia, com apren­dre a lle­gir, com rebre vacu­nes. Quan es mer­ca­deja amb els béns de pri­mera neces­si­tat la desi­gual­tat està ser­vida: els rics, cada vegada més rics, i els pobres, cada vegada més pobres. Dèiem que no es tracta sola­ment d’això. Es tracta del fet que val la paraula, el com­promís. I de fins a quin punt el poble aguan­ta­rem que els polítics se’ns riguin a la cara. Si el rumor es con­firma, què ha pas­sat amb la pro­mesa que la llei cata­lana que­da­ria empa­rada amb una llei esta­tal? Ver­go­nya.