De reüll
Les orelles del llop
Quan les orelles del llop es difuminen, l’egoisme guanya pes
La crisi econòmica del 2008 va ser un tsunami. Els expedients de regulació d’ocupació es comptaven a centenars, l’atur es va disparar a nivells històrics i tots vam veure les orelles al llop. Moltes van ser les conseqüències d’aquell daltabaix econòmic, però una de les més visuals i que més ens va colpir va ser el munt de persones que remenaven en els contenidors de brossa. Es va convertir en una imatge excessivament habitual. L’exemple gràfic del que havia suposat la crisi. I quan els mitjans de comunicació s’endinsaven en la vida d’aquestes persones sorgien casos amb els quals ens podíem sentir identificats. Perquè en algun moment tots ens hi havíem vist, en perill. I això va generar solidaritat i sensibilització. Però l’impacte de la crisi es va atenuar –tot i que no per a tothom–i vam deixar de pensar que havíem tingut sort. I avui seguim veient gent remenant en els contenidors, però l’empatia i la solidaritat han retrocedit molts graus. Perquè quan les orelles del llop es difuminen, l’egoisme guanya pes. Amb la pandèmia ens pot passar el mateix. L’impacte ha estat absolut i ningú se n’ha escapat. Ens hem ajudat en els moments més complicats. Perquè hem tornat a veure les orelles al llop. Passat el pitjor, diuen, caminem cap a la normalitat. El llop fuig. L’amnèsia torna?
