Tribuna
Una biografia per a Joan Misser
Que qui és Joan Misser? Ara ho explico. Joan Misser i Vallès va néixer, ara fa cent anys, el 1921, a Arenys de Mar, i va morir el 2015 al poble de Bailleul, al nord de França, país on va acudir el 1959, amb la família, com a exiliat polític. O sigui, noranta-quatre anys, en el seu cas, d’una vida extensa i també intensa, sobretot en el seu “combat per la justícia i la pau”, que és com titula el seu fill Francesc (Barcelona, 1956), periodista i escriptor, la completa biografia que li ha dedicat i que ha publicat Voliana Edicions, d’Argentona, que fundà i dirigeix el sociolingüista Jordi Solé i Camardons ([email protected]), i que he tingut el gust i l’honor de prologar.
Joan Misser –que es dedicà a treballs editorials a Estela, que fou professor d’espanyol i de periodisme a centres de França i Bèlgica i que exercí, també, l’assaig polític i religiós–, va viure de jovenet la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), després la de Franco i, entremig, els pocs anys de República, la Guerra Civil i els duríssims anys posteriors, fins que s’exilià a França, perquè la policia li trepitjava els talons.
No era un home del Partit Comunista –ni del PSOE–, però sempre es considerà socialista –i catalanista, republicà, cristià i ecumènic– sense partit. Va assumir el seu cristianisme amb totes les conseqüències, la qual cosa, en les dècades de 1930 i 1940, en un món fatalment escindit en ideologies totalitàries, com el comunisme i el feixisme, no li comportà, precisament, una vida fàcil.
Al final de les guerres –la d’Espanya i la mundial–, Misser aviat va veure la jugada i, armat de valor i ben jove encara, tant en el seu combat antifranquista com en la denúncia de les atrocitats de l’estalinisme soviètic, no va deixar mai de combatre la perversió del sistema capitalista –amb tots els seus falsos revestiments de “democràcia” i “progrés”–, fonamentat en la injustícia social, econòmica i ecològica i en les guerres com a fórmula per expandir arreu del món el seu sistema de domini.
En connexió amb el moviment catòlic europeu Pax Christi –que des dels primers anys cinquanta ajudà a formar a Catalunya–, Misser també fou, amb Julio Cerón, el creador d’una de les primeres plataformes d’oposició, no controlades pel PCE, com va ser el Frente de Liberación Popular (FLP, de 1958 a 1970), que a Catalunya adoptà el nom de Front Obrer de Catalunya (FOC), actiu durant els anys seixanta, amb gent de procedència ideològica diversa, com Maurici Serrahima, Josep Benet, el caputxí Joan Botam (90 anys), mossèn Josep Dalmau, Joan Gomis, Jaume Lorés, Francesc Vicens (que fou expulsat del PSUC), Alfonso Carlos Comín, Arcadi Oliveres (fa poc desaparegut), gent del futur partit socialista (Maragall, Urenda, etc.) i, entre altres, José Antonio González Casanova (Barcelona, 1935), catedràtic emèrit de dret, jurista i escriptor, també vinculat al PSC inicial, i autor d’unes completes i valentes memòries personals i polítiques que tenen molts punts de contacte amb la biografia de Joan Misser que presentarem el dimarts 29 de juny, a Barcelona (Llibreria Alibri, Balmes, 26, a les 18.30 h).
El compromís cristià de Misser el va fer intervenir en multitud d’accions a Catalunya, Espanya i Europa: contra les guerres imperialistes, en favor d’estudiants, obrers i immigrants (als quals acollia als seus domicilis de França i Bèlgica, com el nombrós grups d’afganesos que ajudà, el 2010, al Pas de Calais), donant suport al Concili Vaticà II i a la Teologia de l’Alliberament, criticant l’apogeu de la globalització, el neoliberalisme i la prepotència dels estats nació, així com la pèrdua del sentit social del socialisme europeu, alhora que posava reserves al procés català si aquest estava dominat per les elits.
L’autor d’aquesta obra –que fa poc acaba de perdre la seva mare, Françoise, companya d’ideals de Joan– ha rescatat la figura d’un home que, des de la base social, desconegut en els grans mitjans, va contribuir a donar una mica més de llum al temps que li va tocar viure.