Pèrdues

Un dels restaurants als quals m’agrada anar és La Crosa de Sant Dalmai. Per motius diversos, però especialment perquè t’hi sents molt ben tractat i perquè sempre s’hi ha menjat molt bé. Però tampoc no m’enganyo, perquè La Crosa em relaciona amb gent important en la meva memòria i em lliga a uns anys en què, professionalment, s’hi van discutir coses importants per a aquest diari, ja que allà era on se sopava després d’alguns consells editorials conjunts o on es feien trobades d’amics amb noms diversos en què es parlava de les coses importants d’aquest món. Avui fa una setmana, quan em vaig seure a taula, en Josep em va demanar que llegís primer el menú sense abaixar la vista fins al final per veure què s’hi havia afegit després de les postres i, és clar, el que va aconseguir va ser que els meus ulls hi anessin. Així vaig saber que, després de trenta-un anys i mig, la Conxi i en Josep, que han estat les cares visibles del negoci, es jubilen. Ho han parlat, ho han decidit i creuen que ja els toca després de mitja vida. Després del cop emocional inicial, me n’alegro molt per ells, ja que em van dir que el restaurant es mantindria i que el portaria gent que hi treballa des de fa vint-i-cinc anys. El restaurant, doncs, tindrà continuïtat. Però el que deia; a més dels plats i del tracte, l’espai va lligat a la memòria de molts amics, que encara ho són, i a d’altres persones que ja ens han deixat.I per això el primer sentiment de pèrdua anava lligat a noms com ara el de Joan Bosch, editor tants anys d’aquest diari i per a qui La Crosa era casa seva. Però també a una figura que es feia estimar, que era en Marcel, un home de sala amable i afable que et feia sentir bé i que, molt jove, la Covid es va emportar després de molt de patiment. I, és clar, al marge dels amics amb qui hi podem tornar, també vaig trobar a faltar en Manuel Cuyàs. Dimarts passat va fer un any de la seva mort. Em falta l’amic amb qui riure, xerrar i discutir, però aquest diari va perdre una visió del món que només ell podia donar. Una columna imprescindible sis dies a la setmana, com ho havia estat la d’en Miquel Pairolí, a qui en Manuel Cuyàs va substituir. El 6 de juliol farà deu anys de la seva mort. Són pèrdues relacionades amb un espai, el restaurant i la columna al diari de paper. Són pèrdues que fan mal i gent a qui convé recordar. D’ells ens queda la seva obra. Hi tornin, val la pena, els ho ben asseguro.