Magnànims i generosos

Pedro Sánchez, el magnànim, portarà al Consell de Ministres els indults dels presos polítics catalans probablement aquest mateix mes, després d’haver marejat la perdiu a conveniència durant setmanes. Els futurs indultats són homes i dones que mai haurien d’haver ingressat a la presó i als quals, no ho oblidem, s’ha retirat el règim de semillibertat –tercer grau penitenciari– per voluntat expressa de la fiscalia que, quan li convé, Sánchez es vanta de controlar. La magnanimitat i la generositat, diuen, són la raó de la mesura de gràcia. En plena campanya per convèncer els seus, el president espanyol declarava des de l’Argentina que els indults són la resposta d’un Estat magnànim. Uns dies abans, José Zaragoza es retratava a Twitter: “La mejor España, la democrática, es la que es generosa con los vencidos.” Tan lamentable com aclaridor. La magnanimitat i la generositat són cosines germanes de la condescendència i, interpretades com ho fa Pepe el generós, impliquen una superioritat moral i de tota mena que defineix prou bé la visió que tenen els socialistes espanyols –i alguns catalans– del conflicte polític amb Catalunya. Voleu un gest més magnànim que l’“estimado Pere” amb què Pedro Sánchez es va dirigir al president Pere Aragonès fa uns dies a la seu de Foment del Treball? Voleu una mostra més gran de generositat que el gest del Consell de Ministres de portar al Constitucional la llei catalana de lloguers però no demanar-ne la suspensió automàtica com insisteixen que haurien pogut fer? Magnanimitat? Generositat? Condescendència a mans plenes que esclata –oh, casualitat– quan els primers recursos dels condemnats arriben a Estrasburg. Mentrestant, la repressió no s’atura, la Guàrdia Civil, la fiscalia i el Tribunal de Cuentas treballen a preu fet, i al rei del discurs del 3 d’octubre li ha entrat la fal·lera de venir a Catalunya esperant que li facin la gara-gara.