50 anys d’escultura

Rosa Serra, l’escul­tora olo­tina, cele­bra enguany cin­quanta anys dedi­cats al seu ofici. Com no podia ser altra­ment, i tal com feia el seu esti­mat Xavier Car­bo­nell, també ella ho ha remar­cat amb la publi­cació d’un magnífic lli­bre, on consta, amb imat­ges i lle­tra, la seva immensa obra repar­tida arreu del món com sabem tots els que la conei­xem i l’esti­mem. Uns amics ens vam tro­bar ara fa uns dies al seu estudi per a cele­brar-ho amb ella i amb el record ines­bor­ra­ble i sem­pre pre­sent del seu Xavier, que aquell dia de la tro­bada hau­ria com­plert setanta-nou anys. En el lli­bre com­me­mo­ra­tiu hi ha una intro­ducció pròleg entra­nya­ble sig­nat pel seu fill Jaume, la nora Assumpta i el net Aniol, que donen fe, a part de l’esti­mació i la valo­ració que en fan, de la feina contínua, diària i intensa de la Rosa.

Ho diré una vegada més encara: l’obra de la Rosa Serra és sor­pre­nent, bri­llant i reco­ne­guda en quan­ti­tat de països molt més que no ho és, ofi­ci­al­ment, a la seva ciu­tat d’Olot. A part del qua­li­fi­ca­tiu de sor­pre­nent que em per­meto atri­buir a l’obra i als seus cin­quanta anys de feina intensa, sor­pre­nent també és que els qui manen a la capi­tal de la Gar­rotxa no s’hagin fet prou ressò del valor de la seva immensa fei­nada i del bon resul­tat, ja que ha por­tat el nom d’Olot arreu del món: a Lau­sana, a Atlanta, a París, a l’Havana, a Seül, Xan­gai, Mon­te­carlo, Sin­ga­pur... i plego perquè la llista sobre­passa vint vega­des l’extensió d’aquest paper.

La figura de l’artista olo­tina interessà Josep Pla, i d’ella va escriure allò que sem­pre dema­nava: que la pin­tura i l’escul­tura no fos­sin literàries, ni reli­gi­o­ses, ni ideològiques; que no expli­ques­sin històries ni esde­ve­ni­ments heroics o tràgics, ni tan sols lírics o tri­om­fals, sinó que només des­cri­vis­sin les coses, que en mos­tres­sin els trets essen­ci­als, carac­terístics. I prou. Els amics ens feli­ci­tem d’aquesta efemèride, ens en sen­tim orgu­llo­sos i tenim dins l’espina del migrat reco­nei­xe­ment envers aquesta autèntica, sor­pre­nent i humaníssima artista que tenim a la Gar­rotxa.

També ha rebut molts i grans reves­sos de la vida, la nos­tra Rosa. I per això se m’acut ara fer memòria d’aque­lla dita clàssica (els clàssics ho han dit tot) Inter vepres rosae nas­cun­tur, ço és: que les roses solen néixer (i créixer) entre espi­nes.