Feminicidis que no cessen

Divendres passat a la nit es van convocar arreu del país manifestacions feministes com a repulsa de tots els feminicidis que no deixen de succeir-se. I és que desgraciadament els assassinats de dones a mans de les seves parelles o exparelles no cessen, i de fet segueixen sent la principal causa mortal violenta de les dones. I això tenint present que en els recomptes oficials des de l’any 2013 (1.098 dones assassinades) no s’hi inclouen aquelles dones que han estat assassinades a mans d’homes que no eren les seves parelles o exparelles, fet absolutament incomprensible.

Sense oblidar els casos de temptatives d’homicidis que podrien arribar a multiplicar aquestes dades si tinguéssim en compte aquelles situacions en què s’ha intentat assassinar una dona però afortunadament aquesta ha sobreviscut. I és que cal que cada cop ens esmercem més a oferir dades rigoroses i precises per a poder dibuixar la magnitud i poder comprendre l’extrema dimensió de la problemàtica i les seves característiques, que varien i s’adapten als temps canviants. Perquè estem davant un fenomen multicausal i d’extrema complexitat.

En aquest sentit les violències masclistes durant el confinament van mostrar unes característiques molt específiques. De fet la majoria de casos van quedar soterrats i invisibilitzats. El nivell de denúncies va baixar de forma evident, mentre que els contactes als telèfons d’atenció i informació a dones van augmentar de forma clara. Perquè el confinament va comportar dos dels grans elements que persegueixen els agressors: el control i l’aïllament de les dones. Així, el context pandèmic feia la feina als mateixos agressors. La violència seguia latent, però els violents no l’havien d’executar amb tanta intensitat perquè el mateix confinament ho resolia. Les dones se sentien més soles, amb menys possibilitats de deixar aquella relació, perquè la parada general no facilitava la presa de decisions. De fet, tot el món navegava enmig de la incertesa i ens portava a la paràlisi de les nostres vides pel desbordament de la situació tant en l’aspecte social com en l’emocional. En aquell moment fugir d’allà, deixar aquella relació enrere, es feia absolutament impossible perquè el món estava apagat.

Quan finalitza l’estat d’alarma, comencem a tornar a conquerir espais de llibertat i el món comença a girar de nou. Les dones troben l’oportunitat per a poder sortir, escapar de les llars que han estat els espais perfectes on segrestar les seves vides. Aquí és quan elles comencen a plantejar la possibilitat de separar-se, de començar a viure de nou, i en aquests moments els agressors senten que les perden... i és quan apareixen aquestes situacions de risc extrem. I aquí és on la violència puja de nou d’intensitat, perquè els agressors senten que se’ls escola entre els dits aquella a qui creien sota el seu control absolut. De fet el confinament va ser un miratge per als agressors, que ara s’enfoquen a no perdre allò que van tenir. El control absolut sobre elles, els seus cossos i les seves ments... costi el que costi.

I a tot això s’HI AFEGEIX l’estiu, un moment d’elevada complexitat pel que fa a les violències masclistes. Una època en què hi ha un augment de convivència, un increment de la tensió i un temps en què alhora es redueixen els elements desestressants (conviuen 24 h set dies a la setmana). Tot plegat afegeix més duresa a les situacions de violència, i ara és quan cal que ens preparem perquè, socialment i des de les institucions, facilitem que les dones se sentin acompanyades, compreses i amb els recursos que els calgui per a poder seguir endavant. Ara és el moment que els agressors sentin la pressió d’una societat que els assenyala i els deixa sols, la pressió d’una societat que ja no calla davant les violències. Perquè cal que teixim més xarxes de suport per a les dones, que actuem de forma preventiva i identifiquem les situacions de risc que poden produir-se de cara a l’estiu que ja estem albirant. Perquè només així podrem construir conjuntament sortides efectives a les violències masclistes i alhora dignificar les vides de les dones supervivents i dels seus fills i filles.