Estampes de la ‘sele’

Mentre llegiu aquest primer article, una servidora haurà acabat de corregir exàmens de la selectivitat (la sele). Cal·ligrafies impossibles, ratllades a tort i a dret, interpretacions errònies dels enunciats i continguts amb ortografies creatives que es donaran per bons (no en llengües) gràcies a la normativa existent. Per sort, n’hi ha que són correctes, coherents, polits i ben escrits. Hauríem de discutir per a què serveixen realment aquests exàmens.

Els estudiants, d’aquí a menys d’una setmana, sabran les notes i podran decidir quina carrera fan. Enrere quedaran les estampes que es repeteixen cada any. A les 7.15 hores del primer dia: els vocals vigilants, és a dir els professors que ens apuntem a vigilar exàmens (m’imagino els vostres comentaris; no cal que me’ls feu arribar, si us plau, perquè no els llegiré), ens coneixem al nostre tribunal de la Universitat de Girona (està molt ben organitzat; vaja, com cada any). Aviat sabem a quina aula ens tocarà passar quatre dies envoltats d’adolescents nerviosos d’un comportament més que digne.

A partir de les 9 es desplega una atmosfera que et transporta a l’oníric món de la sele. Silenci absolut. Mascaretes que atenuen fins i tot les respiracions. El temps pesa i s’alenteix. Cada dia és igual. S’evidencia la calor. Els i les alumnes es converteixen en éssers immòbils i asseguts, que només belluguen les extremitats superiors i el cap en una cadència que a mi em sembla catàrtica per repetitiva. Amb el pas del temps, el seu ritme s’accentua. Es detecten certes oscil·lacions cranials per posar-se bé les ulleres, per fer-se i desfer-se cues de cavall i monyos de manera compulsiva; per esborrar agressivament tot el que s’ha escrit amb llapis (que no es pot fer); per prémer la calculadora, per posar-se bé la mascareta i un altre cop per fer-se i desfer-se cues de cavall i monyos de manera compulsiva. Creix l’interès per saber quina hora és i, quan el primer valent o valenta lliura l’examen, comença la desfilada cap a la porta, passant prèviament pel gel hidroalcohòlic de l’aula.

Abraçades al campus (malgrat el Procicat) i algun plor en algun racó. Al final, les aules són buides. El curs següent tornarà a repetir-se la funció.