Aquelles escoles ambulants

El tarragoní Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública durant la Segona República, va assumir el repte que havia plantejat el 1881 Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institución Libre de Enseñanza, de “portar a la gent, amb preferència a la que habita al camp, l’alè del progrés i els mitjans per participar-hi”, i així van néixer per decret de 29 de maig de 1931 les anomenades Missions Pedagògiques, una mena d’escoles ambulants que durant poc més de cinc anys –foren interrompudes el 1937 a causa del cop facciós– recorrerien més de 7.000 localitats a càrrec de 600 voluntaris, alguns de la talla de María Zambrano, Antonio Machado, Federico García Lorca, María Moliner o Luis Cernuda. Admirable iniciativa que es proposava fer de la cultura eina de conscienciació i empoderament popular en una època en què el 35% de la població era analfabeta i vivia en condicions de misèria i de submissió, sobretot en el món rural, als cacics i a l’Església, enemics, per interessos propis, de tota noció de modernitat, i això és el que es tractava d’erradicar amb aquelles missions. Camperols aïllats en pobles sense carreteres on mai havia arribat un cotxe –ni mestres ni metges– van conèixer un llibre, van escoltar música, van veure diapositives d’art i pel·lícules de Charlot, van assistir al teatre i a representacions de titelles, van gaudir i van aprendre, revolucionàries qualitats de les quals el feixisme ja es cuidaria d’alliberar-los-en amb les armes. La resta també és història: l’educació convertida en doctrina al servei de 40 anys de repressió i endarreriment.