Els indults i les evidències

Els indults seran avui una realitat després de mesos d’especulació. Però abans d’aprovar-se, els indults ja han provocat conseqüències: un fracàs del PP amb el fiasco de la nova recollida de signatures, i el mateix per part de l’extrema dreta de Vox en el retorn a Colón. Un gir del govern espanyol del PSOE i UP, especialment per part dels socialistes, que tenien aversió a alliberar els presos i les preses polítiques. I també hem vist com l’empresariat més recalcitrant de Catalunya i d’Espanya ha acabat fent costat a Pedro Sánchez en defensa dels indults i han deixat aïllat i descol·locat Pablo Casado. Els indults són, doncs, la solució del conflicte? Evidentment que no. Ho va demostrar la protesta davant la lamentable i vergonyosa conferència de Pedro Sánchez ahir al Liceu. Però representen una claudicació de poders molt importants de l’Estat que es veuen abocats a la via política per resoldre el conflicte. Tant de bo hi haguessin apostat l’any 2017 i ens hauríem estalviat tant de patiment. Cal resoldre la situació de la resta de represaliats començant pels exiliats i acabant per tots els encausats? Evidentment que sí. Però seria més viable aquesta solució global a la repressió sense els indults? Doncs crec que és evident que no. La gran majoria de la societat catalana, el 85% del Parlament, volen que els presos surtin. I tot plegat representa una clara indicació que tímidament la via política s’obre camí. Agafarà força aquesta via? Es pot arribar a un acord pel referèndum definitiu que obri la porta –o la tanqui- a la independència de Catalunya? Doncs no ho sabem. Probablement, no. Però com diu Oriol Junqueras en el seu darrer llibre, Contra l’adversitat (Ara llibres): “Nosaltres no defensem el diàleg perquè siguem ingenus, sinó perquè sabem que és el nostre deure davant la societat i perquè és indispensable perquè l’opinió pública internacional entengui la raó que ens assisteix davant les mentides del PSOE.”