L’hort i la ciutat

Arran d’una entrevista a l’empresari barceloní i filantrop Sergi Ferrer-Salat sobre el seu projecte d’horts urbans socials Green for Good, em va néixer la curiositat de saber què es coïa a Girona amb iniciatives similars. D’aquí que la millor manera de descobrir-ho va ser passejar per la ciutat. Als balcons de pisos i als jardins de cases o escoles, puc comprovar la mateixa tendència de crear espais verds que permet que neixi natura entre tant d’asfalt. En les meves passejades he tingut el plaer de veure créixer un petit hort treballat per una escola bressol del barri de Montilivi. El tenen en una esplanada just al darrere de l’edifici, curiosament sense cap tanca protectora. Quan hi passo sempre vigilo que els enciams que hi creixen pausadament segueixin intactes i no hagin patit cap bretolada. També observo flors i plantes que veïns cultiven a les bases d’arbres de davant dels seus portals, o en les jardineres de les seves places. T’adones ràpid d’aquests jardinets pels cartells d’advertiment als propietaris de gossos perquè aquests no hi facin les seves necessitats. Tant de bo tingui èxit i puguem veure ben aviat una ciutat a la francesa, a França sovint trobem ciutats amb petits brots de flors als semàfors i fanals.

M’agradaria felicitar particularment la nova idea liderada pel veïnat de Sant Narcís i ara estesa a altres barris de Girona. Menja’t Sant Narcís, amb el suport de l’Ajuntament, és la nova proposta d’utilitzar espais públics que fins fa poc eren zones de jardins descuidades per convertir-los en horts d’ús comunitari. Jardineres on es cultiven tota mena de productes de temporada com maduixes, tomàquets i espinacs. Productes que tothom podrà aprofitar de la collita que en surti. A la fi no sabem si la idea dels horts urbans és alimentar de manera saludable persones marginades socialment, crear espais de germanor comunitaris o disposar d’una eina terapèutica i transformadora per millorar el nostre estat mental i físic, però és evident que aquest temps privats de mobilitat ens ha fet valorar encara més la necessitat de contacte amb la natura, de sentir-nos arrelats a la terra i recuperar l’espai cedit al formigó. Aquesta tasca no l’hem de deixar només a mans de les administracions, sinó que també correspon a cadascun de nosaltres actuar en la mesura que puguem i amb les eines de què disposem.