La dignitat d’un bon morir

Arribada la seva hora, l’agonia de Joan Pau II i de Franco foren llargues i doloroses sense pal·liatius, un per significar-se en el martiri emulant Déu, l’altre pel simbolisme truculent de deixar aquest món el mateix dia que ho havia fet 39 anys abans aquell José Antonio, presente!, l’absència idealitzada del qual li permetria apropiar-se del llegat de la Falange. Quins temps que la història es va emportant, no pel seu simple i ineludible transcórrer, sinó justament per la força dels drets conquerits a tantes rèmores entestades a frenar-la! Un important dret que s’ha fet lloc desmuntant doctrines i tabús és el de morir dignament quan es té una malaltia greu i incurable o un dany crònic i impossibilitant que representa una gran pèrdua de l’autonomia i provoca un suplici físic o psíquic constant i insuportable. No ha estat fàcil, però la societat civil, sovint més madura que alguns dels seus representants, va agafar fa dècades la bandera de la sensibilització política i finalment avui, 25 de juny, entra en vigor la llei orgànica 3/2021 del 24 de març de regulació de l’eutanàsia, aprovada amb els vots en contra del PP i Vox. Una gran fita que ens posa a l’avantguarda com a cinquè país a adoptar aquesta mesura després d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg i el Canadà, tot i que en altres indrets -Suïssa, el Japó o Alemanya- el suïcidi assistit no està penalitzat. Ara que ningú pot obligar ningú a allargar una vida amb patiment és just recordar les persones que van obrir camí amb el seu coratge i testimoni, res a veure amb les que iniciaven l’article que mai no haurien permès aquesta llibertat.