Caminar

Durant uns dies recents en què pràcticament em vaig quedar quieta a casa vaig llegir un llibre apassionant sobre la “història del caminar”: Wanderlust, de l’escriptora, periodista i activista (molt lligada a la causa feminista, sempre en defensa dels drets humans i en contra de la degradació del medi ambient) nord-americana Rebbeca Solnit, que recorda que molts antropòlegs consideren que el caminar dret va ser el primer signe distintiu del que arribaria a ser la humanitat. Solnit, que explica les seves pròpies experiències com a caminant empedreïda, evoca les passejades rumiadores de filòsofs, com ara Rousseau i Kierkegaard; les llargues travessies per les muntanyes dels germans William i Dorothy Wordsworth, entre altres poetes romàntics que exalten la naturalesa; la relació del caminar amb la llibertat; el fet que Charles Dickens caminés per tot Londres trobant inspiració per a les seves novel·les, que, de fet, són una exploració de la ciutat el deambular del flâneur Baudelaire per París; les reflexions de Walter Benjamin sobre els individus fascinats i aclaparats pels estímuls de les grans ciutats modernes; i un llarguíssim etcètera impossible d’abastar. Només afegir-hi que Solnit també parla del caminar com a acció política: les manifestacions revolucionaries, les marxes per reivindicar els drets civils i en protesta contra les guerres, però també les desfilades dels règims totalitaris. Tampoc oblida que molts caminants han desenvolupat una consciència en contra de la destrucció del paisatge pels abusos d’economies depredadores. I una altra cosa que he tornat a observar en reprendre la meva vida de caminant: que el territori, que hauria de ser tots, ha sigut privatitzat i s’impedeix l’accés a molts de llocs i es posen límits a l’errar humà.