Hi teníem dret

El president espanyol, Pedro Sánchez, es va presentar el 2019 amb la promesa de posar Puigdemont a la presó i de fer complir íntegrament les penes als presos polítics. Ara, però, ha ordenat els indults dels líders independentistes sentenciats. Un canvi així només pot respondre al fet que: 1) ha vist que en pot obtenir alguna cosa favorable; 2) ha vist que així evita un càstig o un mal més greu; 3) és un inconsistent sense cap estratègia clara sobre Catalunya. Deixem de banda la tercera opció, tot i que podria ser la bona. Entre la primera i la segona, hi ha independentistes que creuen que els indults són el pagament als líders que han abaixat els braços. No és gaire clar, això. És cert que ERC ha fet un gir enorme i s’ha definit contra qualsevol pas unilateral, però és un gir que prové del desembre del 2017, no pas d’ara. El gir podria venir, més aviat, d’una estratègia pròpia, d’una nova visió sobre l’autodeterminació i com arribar-hi amb un Estat molt hostil al davant: portant-se bé, oferint diàleg i paciència, i deixant que les contradiccions s’obrin camí en el rival. Per què no?

En canvi, hi ha independentistes optimistes que creuen que els indults provenen d’Europa: la sentència del TEDH cada cop és més a prop i convertirà la sentència de Marchena en paper mullat: els presos sortiran al carrer com a herois i la imatge d’Espanya com a democràcia i estat de dret quedarà molt tocada. Per això Sánchez ha atenuat el cop, alliberant els presos i posant-los en una taula a parlar. Si aquest fos el motiu, la victòria seria enorme. La justícia europea ens estaria dient que allò que van fer els nostres polítics podien fer-ho sense haver de ser castigats. I aquí rau la clau de tot: hi teníem dret, a fer un referèndum, després de set anys reclamant-lo pactat; teníem dret a l’acte de sobirania del 6 i el 7 d’octubre, després del bloqueig espanyol de set anys a escoltar què vol la ciutadania catalana. Hi teníem dret. I hi tenim dret.