El suflé és la repressió

Per primer cop, la croada judicial contra l’independentisme ha estat frenada per un altre poder de l’Estat. Els indults evidencien que els jutges neofranquistes ja no entusiasmen tant quan et fan quedar en ridícul a Europa.

La factura de la repressió es va fent feixuga. Espanya va aturar la independència i fins i tot ha fet creure a alguns catalans que l’1-O van perdre. Tanmateix, es veu empesa a redreçar la seva particular deriva turca sota la pressió d’organismes i de la diplomàcia internacionals, i dels tribunals europeus. La Moncloa reconeix amb sorprenent franquesa que els presos els desacreditaven i que les denúncies catalanes han trobat ressò a fora. A Europa no han agradat mai els brutals mètodes espanyols de gestió del conflicte català. Una altra cosa és que els hagi convingut fer els ulls grossos, però cada cop els costa més.

Un dia, els catalans haurem de demanar explicacions per l’indigne mercadeig polític amb la llibertat dels nostres dirigents. Ni tan sols calia. El relat de la democràcia plena espanyola fa figa arreu. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa li ha demanat que alliberi els presos, retiri les euroordres i aturi la persecució de càrrecs inferiors del govern i les malversacions sense constatació comptable. Hi votaren en contra espanyols, azerbaidjanesos, turcs i pocs més.

Obsedit per la pressió anticatalana, el govern de Pedro Sánchez no percep com d’ofensiva és aquesta actitud perdonavides, de menyspreu als presos polítics i als qui representen. Quanta ràbia amaguen! D’aquí les “innovacions jurídiques” –sempre s’inventen càstigs per a catalans– de la reversibilitat dels indults i ses condicions draconianes i secretes (però filtrades a la premsa). Parlen d’amor i concòrdia, però els traeix llur impertorbable fixació per atrapar el president Puigdemont. També es falsa llur “generositat”: amb el 52% de vots, l’independentisme continua guanyant, governant i afermant-se com el carril central de la política a Catalunya. Diu Jordi Turull al Corriere della Sera: “Soc més independentista que quan vaig entrar a la presó.” El problema d’Espanya és que arribem massa forts al moment de passar comptes a Europa. El suflé no érem nosaltres, és la repressió.

El cas d’Andreu Mas-Colell davant el Tribunal de Comptes il·lustra la reculada socialista exprés gràcies a la influència internacional. Tots excepte una de les conselleres nomenades pel PSOE hi aprovaren l’informe confiscatori per a esprémer ex-alts càrrecs catalans. Hi tenen la mà trencada. No van caure que Mas-Colell és una eminència econòmica mundial que té el suport de més de 50 destacats col·legues de les millors universitats, dels quals 33 son premis Nobel. En sec, el ministre Ábalos qualifica el procediment davant d’aquest òrgan administratiu de “pedres en el camí”. Ves per on.

Tindrem l’opció ben real d’alliberar-nos del nostre abusador gràcies a la combinació de resiliència del moviment i la necessitat de les institucions europees de defensar la integritat del seu ordre jurídic i la seva reputació. Els tres eurodiputats exiliats previsiblement veuran reafirmada la seva immunitat parlamentària de forma definitiva. La rebregada al Parlament Europeu serà majúscula. L’única institució de la UE elegida per sufragi popular va aprovar un suplicatori Spanish-style, farcit d’irregularitats, i, a més, ha argüit davant el Tribunal General de la UE contra el reconeixement de drets als seus propis membres. Quanta humiliació per culpa de Madrid podrà aguantar el temple europeu de la democràcia? No gaire més. No es pot parar la mà a 140.000 milions d’euros de fons europeus Covid i a la vegada pretendre que la immunitat dels europarlamentaris i les sentències europees són vàlides només a 26 dels 27 estats membres. Al Regne d’Espanya se li acaba el bròquil.

L’orgull patri ferit cerca i trobarà vàlvula d’escampament en més odi contra tot allò català. Ens ho voldran fer pagar. L’ambient serà el d’una plaza de Colón permanent. Ja s’hi han abocat el trio de dreta no homologable que formen el PP, Vox i l’agònic Ciutadans, amb la premsa afí. Bramen “¡Sánchez dimisión!” com a preludi de culpar-lo de la pèrdua de Catalunya. Ja la flairen. S’acosta l’instant més esperançador per al moviment independentista, i alhora el més perillós. Cuidem-nos.