El blanc de la casa rosa

Han pintat de blanc la casa rosa! Fa unes setmanes el Whatsapp fumejava amb aquesta notícia entre els que atresorem records dolços i salats d’estius i hiverns ben a prop d’una de les icones de Calella de Palafrugell, un far amb llum pròpia entre les platges del Canadell i del Port Bo. Petons, rialles, llàgrimes, festes, desenganys, ressaques, sospirs, reflexions, cremats, cremes, cremades, comiats... Tants aprenentatges a les roques i a la sorra de gra gruixut, amb el testimoni sempre present i silent de la casa rosa. Un punt d’orientació irrefutable, un signe d’identitat clau de la silueta paisatgística que emmarca la famosa cantada d’havaneres del primer dissabte de juliol. La decisió d’emblanquinar-la ha despertat passions confrontades. El consistori, amb l’assessorament de les veus més llegides del municipi, s’ha aferrat a la història de les dècades acumulades i al sentimentalisme dels veïns per intentar aturar el maquillatge, però Patrimoni de la Generalitat ha imposat el blanc amb la justificació d’homogeneïtzar aquest racó emblemàtic del litoral català i no distorsionar la normalitat. Sigui com sigui, tots els que hi tenim un tros d’ànima incrustada sabem que, en el fons, sempre serà la casa rosa.

Penso en el blanc de la casa rosa aquesta setmana en què es commemora l’orgull LGTBI, aquest concepte que es pinzella amb els colors intensos de l’arc de Sant Martí. Aquesta setmana també en què acabo d’incorporar a la pila de llibres per llegir Per què ser feliç quan podries ser normal?, de Jeanette Winterson. El títol és la resposta que va rebre l’autora de jove quan va confessar a la seva mare adoptiva que s’havia enamorat d’una noia. Més enllà de la trista i patètica homofòbia tan present a la societat, aplicada amb arrogància ignorant als que visibilitzen la seva identitat sexual, és oportú de posar el focus a tots aquells, aquelles, aquellis, que encara no s’atreveixen a manifestar de quin color són en realitat. Pensem en els obstacles, els escrúpols, els prejudicis i tantes absurditats que tots plegats posem en el camí cap a la normalitat de la diferència. Ajudem a ser feliços. Atrevim-nos a ser feliços. Mostrem el nostre color amb orgull i no permetem que res ni ningú l’emblanquini per homogeneïtzar-nos, perquè la felicitat està justament en la diferència.