Mai de la vida

El president Sánchez reiterava ahir al Congrés el fonament argumental de l’executiu espanyol i del PSC sobre els indults i la taula de diàleg: l’utilitarisme de les decisions. Obvia interessadament un concepte bàsic de les democràcies avançades: la raó dels drets, perquè comportaria l’acceptació de la voluntat dels catalans de ser consultats, avalada per les urnes amb un 80%. A banda d’allargar la legislatura, els socialistes no dissimulen la intenció de desactivar l’independentisme i obrir una nova etapa de “convivència”.

Sánchez intenta marcar els límits de la negociació tot assegurant –als catalans, però també als seus votants– que “mai” autoritzarà cap “referèndum”. Els “mais” efectius són molt poc freqüents en política, en què la conjuntura té un pes destacat. En l’inici d’una negociació caldrà veure què hi ha de retòrica i què de realitat. És de manual en resolució de conflictes que l’establiment d’una taula de diàleg és ja en ell mateix un reconeixement polític de l’altre. Imprescindible obertura per anar posant fites d’un camí complex i llarg: com l’establiment dels límits. Avalat per les urnes i convençuts de l’objectiu, l’independentisme voldria una negociació sense vets, però el president Aragonès ha marcat també els límits en l’amnistia i l’autodeterminació. S’estrena una etapa en la qual els rocs llançats –el més gros, la repressió– obstruiran el camí sovint. Es tornarà a posar a prova la fortalesa de l’independentisme. Per això Aragonès vol anar a la taula travant l’acord nacional. Per ser una sola veu i que els rocs, els llancin només els altres. Que ho faran.