La princesa i el seu àngel

El pare entrega la seva princesa al seu àngel i li diu que s’endú un tresor, la flor més tendra del jardí. Que poètic! Ho llegim en una crònica que parla de nenes venudes en pobles aïllats d’Oaxaca, Michoacán, Guerrero (Mèxic) per uns 200.000 pesos (8.500 euros), una fortuna. Si el marit ve de l’emigració, la cotització puja. Nenes d’onze, dotze i tretze anys a qui ja els ha “tocat la lluna” i són aptes per fer vida conjugal i engendrar fills que pertanyeran a l’home i a la seva família, i això, l’anomenat dret de llet –la filiació patrilineal– és el que més es compensa. Nenes a qui ningú ha demanat l’opinió abans d’abocar-les a una de les més cruels violències de gènere –hi hagi o no transacció econòmica pel mig– que existeix damunt la terra: el matrimoni forçat, una pràctica tradicional estesa arreu i originada en el cor del sistema patriarcal que no atorga a la dona entitat per se sinó que la sotmet a una estructura de poder comunitari que s’apropia d’ella i dins la qual assumeix un rol purament domèstic i l’atàvic i obscur privilegi d’encarnar l’honor del grup a través de la seva virginitat intacta a l’hora de les núpcies. La incidència és esgarrifosa: el nombre de joves obligades a casar-se abans dels divuit supera els 800 milions tot i l’esforç desplegat els últims anys per posar-hi fi fins al punt que figura en l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. Ja és hora de desterrar princeses, àngels i tendres flors de l’imaginari masclista que anul·la la nostra llibertat. I val també per a casa nostra, on els matrimonis forçats són presents i poc visibles.