Rellegir Pairolí

Encara aquest diumenge passat llegia un fragment de l’ últim article que va escriure en aquestes pàgines en Miquel Pairolí. Deia: “Avui dia travessem temps molt adversos per al sentit crític, per a la reflexió i per a la memòria. Són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos.” Paraules que, malgrat ser de fa deu anys, són ben vigents. I les relaciono amb unes d’Umberto Eco, també escrites fa anys, en què sostenia que el seu deure polític era: “Convidar els meus lectors a adoptar una sospita permanent davant dels discursos quotidians. Mantenir una serena desconfiança en el món que ens envolta.” Tant Pairolí com Eco subscrivien sant Tomàs d’Aquino: “El dubte és el motor de la fe.” La fe cega del que es nega a comprendre, del que no sap i es conforma amb no saber: això no és fe, això és ceguesa, ignorància. Cal buscar per entendre, dins de les nostres capacitats, això és en el que hauríem de creure, diuen Pairolí i Eco, en la nostra pròpia recerca a partir del dubte i del sentit crític. No hi ha res de dolent a dubtar o qüestionar-se allò en el qual creiem, al contrari, forma part de la nostra naturalesa i una de les eines bàsiques per al nostre creixement. Tots dos subscriuen la idea que “la societat democràtica únicament se salvarà si fa del llenguatge una incitació a la reflexió crítica i mai una invitació a la hipnosi”. Defensaven la capacitat de raonar, i d’enraonar, del llenguatge, les paraules, l’escrita en aquest cas, que comporta i permet certa reflexió i serenitat per sospitar, dubtar i preguntar per mirar de buscar la veritat. Ells ja no hi són però ens han deixat la seva consciència crítica, la reflexió i la memòria que ens anima a arraconar qualsevol prejudici en la recerca de respostes. I les seves paraules ens empenyen fora de la zona de confort perquè no ens deixem portar per allò que creiem que sabem, o que ens volen fer creure, sinó per allò que anem descobrint.