Amistat i política
Fa uns dies l’amic Joan Olòriz presentava el llibre De l’Ajuntament estant. Es tracta del dietari que l’aleshores regidor d’ICV va anar fent en el retorn del partit a les files de l’oposició després d’uns anys de tripartit. Un llibre que serveix per repassar temes candents en aquell periple, els primers quatre anys amb CiU al capdavant del govern i amb Carles Puigdemont presidint la institució després de dècades en què el PSC va marcar la pauta a la plaça del Vi. El llibre repassa temes com l’arribada de l’alta velocitat, la compra del fons Santos Torroella o encara les escorrialles del polèmic xalet Tarrús i la factura que en va pagar tot Girona.
Però més enllà del testimoni històric, és interessant com el president Puigdemont lloa la figura d’Olòriz i parla de l’amistat que es va forjar entre tots dos. És cert que històricament hem tingut casaments de parelles de partits als antípodes els uns dels altres, però l’amistat entre polítics rivals vol dir molt de les persones que ho aconsegueixen. També l’exconseller Raül Romeva valora el fet que en Olòriz tan important era el fons com les formes. Segurament, el fons va impossibilitar que l’aleshores ecosocialista digués no a entrar al govern de Puigdemont, perquè, com sol afirmar ell, “els meus votants no ho haurien entès”. Una amistat que també va ser el valor més important que tenia ICV mentre va ser al govern de la ciutat.
Els que vam viure de primera línia l’evolució del tripartit de Girona vam copsar des del primer dia com l’amistat entre Enric Pardo, la malaurada Núria Terés i Olòriz catapultava la formació a l’escena política més candent. També l’amistat entre Olòriz i l’alcaldessa Anna Pagans va salvar sovint les bombes a la línia de flotació que rebia aquell govern tripartit, a vegades, més de dins que des de fora del mateix govern. En política, ara sembla que tot s’hi val per arrossegar uns quants feixos de vots cap a determinada formació. Potser precisament en aquests temps és el moment de reivindicar l’integrisme ideològic de les formacions, sense que això els impedeixi una evolució en consonància amb l’entorn. Olòriz va deixar ICV i va recalar a ERC i va fer-ho en coherència amb si mateix amb la ideologia que pregonava al PSUC i un independentisme sobrevingut per l’evolució de l’Estat espanyol. Olòriz, integritat i amistat.
