L’estat de crisi

D’un temps ençà els catalans sabem que a l’Espanya profunda, molt coneixedora de tots els viaranys del poder que ostenten des de fa segles, també hi ha una munió molt important de persones obscures que no fan res més que pensar estratègies repressives a mitjà i llarg termini. Abans es deia que era més important qui feia les regles que no pas les lleis, i no els faltava raó. Si els pares de la Constitució del 78 fossin honestos, acceptarien que la seva transformació a través de lleis orgàniques i interpretacions del Tribunal Constitucional té poc a veure amb aquella que ens prometien el 1978. La Constitució d’avui s’ha transformat en una cotilla que oprimeix gran part de la població i no en aquella porta oberta cap a la llibertat. És per això que, des de fa un temps, davant qualsevol anunci d’un nou projecte de llei és lícit pensar que som davant d’una nova retallada de drets. I tant hi fa si governen les dretes més extremes o els socialistes més espanyolistes. En aquest cas s’ajuden molt, malgrat vulguin donar una imatge de dissidència.

El projecte de llei que està elaborant el govern social-podeminta, del qual el diari El País va publicar les línies mestres, no deixa de ser un perill descomunal, malgrat ho vesteixin com una llei de seguretat ciutadana. Tenim el precedent de la llei orgànica de protecció ciutadana, que tanta repressió permet a mans de segons quins jutges. De fet, popularment és coneguda com “llei mordassa”. Aquesta nou projecte de llei encara va més enllà i sabem per la filtració d’El País que aquesta llei de seguretat nacional permetrà requisar temporalment tots els béns de qualsevol classe, fins i tot els diners, que fossin necessaris, i també es podria mobilitzar les persones majors d’edat. Realment pretenen convertir l’Estat espanyol en un Leviatan. I segurament perquè la iniciativa ve de l’esquerra hi ha un silenci encobridor, no m’imagino aquest silenci si la iniciativa fos del PP. S’està acceptant sense contestació. Però hem de tenir clar que, per més promeses de control democràtic que ens prometin, aprovar-la és donar un vot en blanc a qualsevol governant perquè, justificant un estat de crisi, disposi de tot el que és nostre i fins i tot de nosaltres mateixos. En un document del FMI del 2014 ja es proposava confiscar part de l’estalvi privat per pagar deute públic.

Algú ha pensat què hagués passat l’1-O amb aquesta llei en vigor?

Malgrat que alguns dels més abrandats i pregoners del futur ens diguin que el futur de l’Estat espanyol serà meravellós i que viurem un altre boom econòmic, com que intueixo que en el seu discurs hi ha més intencionalitat política que anàlisi econòmica, permeti’m que continuï en la meva zona de dubte. El més conegut de tots aquests pregoners i professor d’universitat poc temps abans de la crisi de les hipoteques subprime del 2007 va fer un informe en el qual assegurava que invertir en habitatge era la inversió més segura perquè, contràriament al que passa en la borsa, l’habitatge mai baixa de preu. No cal dir res més.

Hi ha una sèrie d’indicadors que fan preveure que l’època postpandèmia podria ser convulsa. El primer escull és la reforma de les pensions, que, tot i que es farà per etapes per controlar la conflictivitat, hi haurà molts damnificats. El segon escull serà com gestionem un país que deu el 130% del PIB quan repuntin els interessos i la prima de risc i hàgim d’anar als mercats financers a refinançar-nos i a cobrir el dèficit nou que som incapaços de controlar. Com que no hi ha miracles, intueixo que es faran dues coses. La primera començarà aviat, apujar els impostos, i la segona seran retallades socials i copagaments, si no arribem abans a un col·lapse que requereixi un nou rescat.

És per això que aquesta llei que ens anuncien és un artefacte molt perillós a mans d’aquesta gent i dels que puguin arribar i amb uns jutges que tendeixen a reinterpretar l’esperit de les lleis per la banda més repressiva, fins i tot el Consell d’Europa i d’altres organismes internacionals se n’han adonat.

Però, com deia Rubalcaba, Espanya està disposada a pagar-ne el cost. I ja ho veiem, cada vegada més Espanya s’allunya d’un estat de dret i la comparen amb Turquia.