‘Estimberri’ digital

Fa dies que penso en l’escletxa cada cop més fonda que s’obre davant dels qui no disposen dels recursos per valer-se de suports virtuals. M’hi ha dut que a la capital de la Garrotxa la gent gran protestés davant d’una sucursal de La Caixa per la pràcticament nul·la atenció personal que atorga, exemple extensible fins i tot als organismes oficials. Et remeten al web, com si tenir la capacitat fos norma de supervivència. De fet, els nounats ja no venen amb un pa sota el braç: ho fan amb un enginy computacional.

Als que no som ancians però vam gaudir amb passatemps tan unplugged com jugar a pedralta al carrer amb set còdols agafats de terra, també se’ns fa costa amunt haver-nos de connectar a SpaceX per resoldre aspectes de la vida quotidiana. I si no vull, o no en sé? Doncs directe que vas a l’estimberri digital, on tard o d’hora t’hi fotràs de cap. Jo, que pels treballs d’art manejo programes informàtics complexos, en certes gestions no me’n surto...

Estava, deia, valorant això, quan dissabte acudia a la inauguració de l’exposició Sincronies 1. La supèrbia. Els pecats capitals, que acull el Museu dels Sants d’Olot, una joia tot ell. Sovint m’enxarino quan veig propostes que aspiren a encadellar l’art contemporani amb peces de tanta talla –mai millor dit– com les que guarda la matrix de la imatgeria catalana. Però en aquesta ocasió la mostra que porta el segell de la Fundació Vila Casas, comissariada per Natàlia Chocarro i Xavier Palomo, va creuar la meva ment crítica com un dard. Per una peça en concret, la que fa dialogar el cíborg del moscovita Oleg Dou amb un enfilall de crists crucificats però sense la creu, penjats longitudinalment com si fossin embotits, val la pena fer kilòmetres. Superposats de major a menor a la preciosa cara del nen imaginat, el conjunt em va semblar la metàfora visual perfecta de la meva cabòria: l’home real, de carn i os, empetitint-se enlluernat per un semiandroid aparentment innocent.

Pel que afirmen els experts, es tracta d’un progrés ple d’avantatges i sense malícia. Però no puc evitar l’angoixa de la pèrdua d’ànima que necessàriament comporta. També el trobo una expressió més del cretinisme d’una espècie capaç d’evolucionar sistemes que, un a un, ens van substituint en moltes tasques. I no són els meus beis, la visió futurista ja és aquí.