Ai!, la llibertat, president
Em vénen al cap molts arguments pels quals algú pot defensar que es mantinguin les curses de braus. No en comparteixo cap, però els puc entendre –per entendre rai, eh!, arriba un moment en què ho entenem tot, fins i tot allò que no hauríem d'entendre–. La setmana passada, entre els diputats que van votar en contra de suprimir els espectacles taurins a Catalunya, se'n van sentir de bones. Oh!, quin plaer sentir sortir d'algunes boques “prohibit prohibir”. Quina gràcia. Però, de totes, i no per ser la més graciosa ni la més estrident, jo em quedo amb la de Montilla: “He votat en contra perquè crec en la llibertat”. Ah!, està bé això. No devem pas estar parlant de la llibertat del toro, suposo. De quina llibertat estem parlant, doncs? De la llibertat de toreros i picadors per desplegar el seu art sobre el patiment d'un animal. De la llibertat dels promotors per enriquir-se amb un espectacle d'extenuació i sang. Perdoni, president, però vostè que és andalús com jo, ja m'entendrà si li dic que, en aquest punt, empènyer la llibertat a l'arena és fer com aquell “que tenía tos y se rascaba los ‘guevos'”, que, pels que no siguin andalusos ni metges, vol dir que no serveix per a res, que no ve a tomb, que no té res a veure una cosa amb l'altra. Aquí estem parlant d'evitar una violència gratuïta. I, en tot cas, no dubti que, evitant-la, qualsevol nació n'és una mica més, de lliure.
