Gent grassa fent coses

Operació biquini aconseguida: cos disponible –el meu– i biquini localitzat. I, és clar, aigua, protector solar, etc. El cas, ja tinc cos de platja i de biquini. I no, no és l’operació biquini de què parlen les revistes, que no em funciona. Fa deu anys que la faig i no, no entro en els cànons i estàndards [a la foto no es veu, però tinc forma de pera]. La meva analítica es pot emmarcar –passo les dades en privat–. No fumo, no bec –alguna cerveseta–, faig esport i combino força i càrdio, i faig una dieta flexible en la qual un 80% o més és menjar “real”. No sucres buits, no processats... Així, tota la vida. I saben què? Si em foto un gelat a vegades encara em sento culpable. I, a la mínima que em despisto, quilo cap amunt. I així sempre. Seguiré el mateix pla, però perquè m’agrada, No per acontentar ningú més que a mi mateixa. Hem vingut a disfrutar –ull, que en cap cas qüestiono la vida saludable–. Hi ha una síndrome que arrasa, adreçada directament a les dones: la gordofobia. Diversos comptes d’Instagram m’han posat cara a cara amb aquesta realitat plena de haters i persones que haurien de demanar perdó. Recomano el compte Gente gorda haciendo cosas, una mena de línia d’ajuda interpretada per una actriu que fa de telefonista que atén les queixes dels obsessionats amb el pes dels altres. Fa riure –i plorar–: “Com s’atreveixen a treure aquestes carns al sol?”, “Qui els ha dit –a elles, les grasses, que aquí també hi ha masclisme–, que poden ser sexis?”, “Per què surt menjant una hamburguesa, no sap que fomenta un estil de vida poc saludable, no ho veu?” Ai, si hi ha Déu, o karma...