L’escut d’armes del rei

L’escut d’armes de Juan Carlos I està presidit per una corona cristiana de perles i or que domina la bordura que tanca el castell, el lleó, les cadenes, les quatre barres i la magrana units per una clau de volta centrals amb tres flors de lis que són l’emblema de la dinastia borbònica. El complementen el toisó d’or i la creu de sant Andreu o de Borgonya, que fins al 1785 va ser la bandera espanyola. L’heràldica ens explica que els estendards, i el de l’emèrit no és cap excepció, representen o evoquen una persona o una comunitat –una casa, una família, una ciutat, una corporació–, i en aquest cas es podria valorar com un símbol de l’estat. Pel que sembla, i segons llegim en el reportatge signat per Carlos Enrique Bayo al diari Público, si avui s’hagués de confeccionar un nou estendard de l’emèrit, no hi hauria altra sortida que canviar els escuts dels antics regnes per una sola imatge, que seria la d’un dobló d’or. Obsessionat per acumular fortuna, el monarca tenia clares les prioritats i no va dubtar a utilitzar les influències, el carisma i la confiança d’una part de la societat per confabular-se amb persones com ara Manuel Prado i Colón de Carvajal, el fals príncep georgià Zourab Tchkotoua i el traficant Adnan Khashoggi, crear societats pantalla com ara Alkantara Iberian Exports o Trebol SA, i convertir la transacció d’armes i els beneficis derivats, dels quals gaudia d’una bona part, en un negoci multimilionari en què les seves comissions, i també les dels socis, es pagaven amb fons públics. Tot pel bé d’Espanya! El seu escut d’armes està plorant. O no?